Recordant l'octubre, avui

En aquest mes d’octubre, se celebren els primers aniversaris dels fets rellevants de la vida política i social de Catalunya que influeixen, i de quina manera, en el present i en l’immediat futur. Per començar, el referèndum. Moltes persones de tota condició i forma de pensar van passar la nit i matinada desperts per assegurar que els col·legis obririen a l’hora prevista. Els ciutadans que volien votar s’hi acostaren i hi trobaren paperetes i urnes que havien estat custodiades per persones anònimes i que no havien estat trobades per aquells que les buscaven desesperadament. Mentre el dia s’aixecava, també ho feien els membres de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil enviats pel govern d’Espanya per impedir el referèndum que mai no es faria, segons anunciaren els seus portaveus. Si no s’havia de fer, no calia cap policia. I si s’havia de fer, tampoc.

Les imatges del dia, inesborrables, parlen si soles: fa feredat veure escamots protegits amb cascs i armats amb defenses carregant contra els qui volien votar; per contra, veure persones agafades braç a braç defensant les urnes posa la pell de gallina i aixeca la moral per la dignitat i el compromís que expressa. Quan el cens és universal, com ho era l’1 d’octubre, i es pot votar arreu amb garanties, no cal endur-se per la força les urnes d’uns quants col·legis. Res no se soluciona, tot es complica. Malgrat les dificultats, més de dos milions dues-centes mil persones van votar. A la nit, el president Puigdemont tornava a obrir la porta al diàleg i a la mediació. El dia 3, la vaga de país va ser la resposta a l’actuació policial desassenyada. Les escoles, paralitzades. Els serveis públics, en el seu punt mínim.

A la tarda, almenys un milió de catalans van sortir al carrer, quaranta-cinc mil dels quals a Lleida. Un crit pel respecte, pels drets bàsics d’expressió i manifestació.

A la nit, el rei va oblidar el seu paper arbitral, constitucional. Ni un mot de comprensió, ni un bri d’humanitat. Cap sensibilitat envers els ferits. L’imperi de la llei i la unitat d’Espanya per sobre de tot. El so de les cassoles emplenà la nit. El 10 d’octubre, el president Puigdemont escolta les veus que demanen no aprofundir en la irreversibilitat i permetre que hi hagi espais oberts a la mediació i al diàleg, i suspèn els efectes de la declaració d’independència en la seva compareixença al Parlament. Altre cop, la mà estesa.

L’11 d’octubre, el govern espanyol respon amb l’inici dels tràmits per aplicar l’article 155 de la Constitució. El 16 s’ordena presó sense fiança per a Sánchez i Cuixart, per sempre els Jordis. Insisteixen en els missatges de civisme i serenitat que tants i tants cops han predicat, com ho van fer el 20 i el 21 de setembre.

El Major Trapero és imputat també pel delicte de sedició, però es lliura de la presó preventiva. Aviat farà un any. El 27, el Parlament rebutja l’aplicació del 155 i insta el Govern a dictar les mesures necessàries per desplegar les lleis fundacionals aprovades. El 28, el Butlletí Oficial de l’Estat publica els Reials Decrets que concreten l’aplicació de l’article 155. Cessa el Govern legítim de Catalunya. Es dissol el Parlament. El 2 de novembre, les conselleres i els consellers que compareixen davant de l’Audiència Nacional són acusats de rebel·lió i enviats a presó. Alguns d’ells ja no s’hi mouran. La presidenta Forcadell s’hi afegirà. Els qui són diputats electes no poden exercir.

Els qui són a Bèlgica, a Escòcia o Suïssa no poden tornar a Catalunya. S’escau reclamar honradesa en l’anàlisi dels fets succeïts, que substitueixi una construcció esbiaixada i interessada de la realitat, com també s’escau reclamar un judici just i una sentència absolutòria dels delictes no comesos. Justícia, no pas indults que impliquin reconeixement de culpa. El que ha passat no pot ser oblidat, menys encara ho poden ser els qui se l’han jugada i pateixen persecució per complir amb el que es van comprometre a fer. A Espanya ha canviat el Govern. Els més directes, no pas únics, responsables de la manca de política, substituïda per l’acció de jutges i tribunals, ja no hi són. El to i les formes han canviat i, tot i que el diàleg es va obrint pas, encara no abasta l’exercici veritable del dret a decidir, com volen tres de cada quatre catalans.

Molts conciutadans ja s’anticipen en la forma de viure, pensar i actuar com un altre país, ordenat pels principis de llibertat, igualtat i fraternitat, republicans d’origen. Els fets d’octubre van de dignitat, de democràcia, de drets fonamentals, individuals i col·lectius, de respecte, de presumpció d’innocència, de diàleg, de mediació, de pau. Cal parlar de reconeixement de l’altre, de tots els altres, del fet nacional i dels drets inalienables que hi estan vinculats, de sobirania. També de concòrdia, convivència i justícia. De ben segur que en aquests valors podem coincidir la immensa majoria dels catalans, sobre els quals construir un futur compartit d’homes i dones lliures en un país lliure.