El paper dels veterinaris davant els riscos sanitaris

La professió veterinària és cada dia més diversa i obre nous camins de desenvolupament que serveixen per incorporar nous professionals al món laboral. Dins la veterinària hi ha, però, una part fonamental que, amb independència de la tasca que desenvolupem, no podem oblidar, i és la vessant sanitària, que està present en la majoria de les nostres actuacions professionals.

La globalització té coses positives: ha fet que els intercanvis comercials s’hagin multiplicat i que el món sigui cada cop més petit i més proper. També ha propiciat que els canvis culturals i socials facin variar la nostra manera de viure, de menjar, etc. Però tot plegat també comporta riscos sanitaris, perquè els patògens es mouen amb molta més facilitat, amb l’afegit del canvi climàtic.

Tot plegat fa que malalties ubicades tradicionalment en territoris molt determinats, ara arriben a milers de quilòmetres i ens fan estar alerta per aplicar mesures de prevenció i protecció. Aquestes situacions ens recorden la importància de la vessant sanitària que els veterinaris tenim en la nostra feina, així com la gran oportunitat que això suposa per deixar clar el valor de les nostres actuacions. Entre aquests riscos sanitaris hi ha, per exemple, la pesta porcina africana, que en aquests moments s’estén per Europa en territoris on abans hagués estat impensable; o la grip aviària, que cada hivern reapareix amb més o menys força; o d’altres ja conegudes, com la tuberculosi, que es fa de difícil erradicació, o la ràbia, que malauradament continua matant en altres territoris.

Així doncs, els veterinaris som responsables de la protecció de la salut animal, però també de la salut de les persones, perquè no podem oblidar que algunes d’aquestes malalties són zoonosis, i, tal com ens recorda l’OIE, el seixanta per cent dels patògens són d’origen animal. Hem de parlar, doncs, d’Una Sola Salut, de persones, animals i medi ambient, perquè està tot relacionat. Tot plegat ens fa posar al nostre lloc com a professionals de la sanitat i ens recorda la gran tasca que hem de fer davant els altres agents implicats, com són els ramaders, els propietaris de mascotes, el personal de processament d’aliments, etc.

Val a dir, a més, que quan estem en una situació d’alerta sanitària ja estem acostumats a actuar, però és en el dia a dia de la nostra tasca quan la nostra actuació es fa més necessària que mai. Per exemple, a les explotacions ramaderes, en les quals cal aplicar mesures de bioseguretat de forma rutinària, des de les bones pràctiques fins al control dels desplaçaments dels animals i dels productes derivats, a fi de convertir-les en un hàbit per al personal de les granges, als transportistes i personal de servei que accedeix a aquestes granges.

Això cal fer-ho a base de formació i d’orientació, fins i tot prèviament al disseny o ubicació de les instal·lacions, la qual cosa fa d’aquestes mesures i de la formació una part del dia a dia del treball, més que una obligació normativa. Més encara si tenim en compte que la implementació de les mesures de bioseguretat i de bones pràctiques ramaderes és una de les grans carències en la majoria de països. I tot i que a Europa sembla que anem al capdavant en aquest sentit, cal no abaixar la guàrdia i seguir progressant com a mitjà fonamental per millorar l’eficàcia i canviar els comportaments dels agents implicats.

Com a exemple de la importància d’aquestes mesures i la necessitat de continuar treballant en aquests temes, en la Conferència de la Comissió Regional de l’OIE per a Europa celebrada el mes de setembre passat a Geòrgia, es van presentar els resultats d’una enquesta sobre l’aplicació de la bioseguretat en els sistemes de producció. Les conclusions de l’estudi mostren que, en matèria de bioseguretat, la gran majoria dels països posseeix una legislació nacional apropiada (94,87 per cent) i plans d’acció executats (92,31 per cent). No obstant, només la meitat dels enquestats va indicar que els seus països compten amb els fons nacionals necessaris per donar suport a la implementació de mesures de bioseguretat o bones pràctiques ramaderes (53,85 per cent).

Així, podem dir que, en aquest moment, a la ramaderia som cada dia més productius i eficients. Tenim explotacions capdavanteres i que fan R+D+I. Tot això, però, ens servirà de ben poc si ens falla la pota de la sanitat. I aquest és el nostre camp exclusiu i és aquí on, des de la nostra professió, hem de demostrar la nostra capacitat i la nostra presència des de tots els perfils que ocupem els veterinaris.

En conclusió, continuem reivindicant la gran tasca sanitària que exerceixen els veterinaris i veterinàries, tant amb les mascotes com amb la ramaderia o control dels aliments, que al final significa una protecció més gran de les persones, fent “Una Sola Salut”.