En record de Mn. Ramir Viola

Hi ha dies en què mentre passes les pàgines del diari t’adones que s’està tancant un capítol de la pròpia vida. Aquesta sensació m’ha tornat a venir avui en llegir l’esquela de Mn. Ramir Viola i González a l’edició digital de SEGRE.

Vaig conèixer Mn. Viola l’octubre del 1962, quan vaig venir a Lleida per continuar, com a intern, en els estudis de batxillerat al Col·legi Episcopal, del qual era director en aquells moments.

Per tant, el record de Mn. Viola està molt relacionat amb la meva etapa de formació, tant en l’àmbit acadèmic com en l’àmbit personal, al Col·legi Episcopal.

Mn. Viola sumava, a les funcions de direcció del Col·legi, la docència de l’assignatura d’Història, ho feia farcint les explicacions d’anècdotes viscudes pels personatges històrics, que sempre ajudaven a entendre, recordar, i fixar el fets en el temps.

Tenia un interès especial per inculcar el sentit de l’ordre en totes les actuacions, i reiteradament recordava que “si tu no guardes l’ordre, l’ordre no et guardarà a tu”, tant en l’estudi, com en l’esport i el lleure.

Recordo el seu aspecte físic. No gaire alt, mes aviat prim, cara seriosa i allargada. El seu esguard transmetia, a parts iguals, seriositat i confiança.

Malgrat no ser el prefecte dels interns, tenia una relació constant, fins al punt de compartir el dinar i el sopar a la mateixa taula, que alternava contínuament, ensenyant a fer servir els coberts amb l’exemple personal. Qui no recorda aquella forma tan fàcil, i tan neta, d’obrir un plàtan o una taronja amb la forquilla i el ganivet, sense tocar mai la peça amb les mans? O la forma de plegar i guardar el tovalló?

Potser semblen coses del passat, però la reiteració de les recomanacions i de l’exemple han fet que hagin arrelat i que hom les tingui com a formes habituals de comportament.

Els dissabtes al matí ens donava una classe que estava a mig camí entre l’estudi dels valors de l’ètica, recomanacions per al comportament, i allò que, encara llavors, es coneixia com a urbanitat. Una de les recomanacions que sempre tinc present, arran d’aquestes classes, és sobre el posicionament a les escales. En el sentit que si puges, sempre has de deixar el passamà als qui baixen, perquè és l’únic refugi o salvaguarda que tenen, mentre que pujant, hom sempre té a favor la mateixa escala, sobre la qual podrà recolzar-se en cas d’una relliscada.

Mn. Viola trametia humanitat i bonhomia, fins al punt que, passat el temps d’internat i acabats el estudis de Dret, amb qui ara és la meva esposa, li vam demanar si volia oficiar el nostre matrimoni. No hi va posar cap pega, ans al contrari, fins al punt d’ajudar-nos activament en els tràmits burocràtics.

Avui, un cop mes, li diem gràcies per tot, per haver-nos ajudat a ser com som. Segur que des del Cel, amb els altres professors de l’Episcopal que també han traspassat, continuarà guiant el nostre caminar.