Dos governs a la deriva

És sorprenent que alguns se sorprenguin de les conseqüències de la desenraonada i indecent moció de censura que va permetre que un partit amb 84 diputats desallotgés del govern al qual havia guanyat les eleccions amb 137, per a la qual copa necessitava i va aconseguir el suport dels separatistes d’encuny divers, dels populismes d’ultraesquerra de Podemos i dels filoterroristes de Bildu. És que algú podria creure’s que assolit l’únic objectiu comú que era treure Mariano Rajoy no apareixerien el cobrament les factures de tan sobtats com dispars socis?

El resultat és que ens trobem davant del començament del curs polític més accidentat, incert i inestable de la nostra història recent, l’economia es refreda i el deteriorament de la nostra democràcia és preocupant. Cada dia es parla de noves eleccions, la prioritat del Govern de Sánchez és apaivagar els socis d’ocasió, especialment els separatistes, i la del Govern no és la d’atendre les necessitats de tots els catalans, sinó la d’utilitzar les Institucions per desafiar l’Estat, amb tota classe d’escarafalls. Assegurava Sánchez que la moció de censura es presentava per convocar eleccions, que no tolerava xantatges i que introduiria la transparència en la política espanyola. Pel que sembla, ara vol arribar al 2020, a costa del que sigui. Les amenaces i xantatges apareixen per tots els flancs, tant és així que si vol continuar haurà de ser amb el PGE del Partit Popular que tant criticava –cosa que és una sort – i que quan li recordava a Mariano Rajoy que un ministre alemany va haver de dimitir per plagiar una frase a la tesi doctoral, oblidava el plagi del 20 per cent de la seua. El temps ja està demostrant que l’abandó del bloc constitucional, al qual tant va costar incorporar els socialistes ha estat una pèssima decisió. A Catalunya no es legisla, el Govern no és capaç ni de garantir l’ordre públic i la negativa del Parlament d’acatar les sentències del Tribunal Suprem posa de manifest que la poció del diàleg no apaivaga els separatistes. Perquè, no ens enganyem, el que ha subjectat la democràcia, la unitat d’Espanya i l’ordre constitucional ha estat la línia roja de l’article 155 aplicada pel Govern del Partit Popular, el Poder Judicial independent, el Rei i en definitiva la força de l’Estat de Dret.

Aleshores, per què ha servit, que és el que es van deure dir i prometre el Doctor Cum-Laude i l’Escrivent agitador, durant el seu idíl·lic passeig pels jardins de la Moncloa, quan en un prodigiós exercici d’amnèsia, un oblidava que tenia davant a qui feia poc anomenava el “Le Pen espanyol” i l’altre, que era davant d’un “fastigós espanyol”? El cas és que la càlida relació ja és al congelador, ha estat tan efímera que reapareixen els ultimàtums i l’expectativa “dialogant” se n’ha anat en orris. Perquè el govern de Pedro Sánchez està limitat per la Constitució i el de Quim Torra, per una divisió interna ingovernable.

Ens trobem, doncs, davant de dos Governs inoperants, a la deriva, que prometen el que no tenen. Al separatista ja li cauen totes les caretes. El dret a decidir era un subterfugi de l’Autodeterminació, que l’Organització de les Nacions Unides prohibeix expressament. El Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg acaba de recolzar la decisió del Tribunal Constitucional sobre l’1 d’octubre. I la Unió Europea, com reconeix fins i tot el mateix Puigdemont, no dóna suport a la secessió. La inversió ha caigut a Catalunya en sis mesos un 41 per cent, més de 4.000 empreses se n’han anat i el 25 per cent de les fallides d’Espanya es produeixen aquí.

I la commemoració de les diferents efemèrides tardorals només ha servit per descobrir que els somriures i el pacifisme són altres de les moltes fal·làcies del sobiranisme, perquè quan s’incita a la desobediència apareix la violència. I tampoc no som “un sol poble”. Som més els catalans que volem continuar sent espanyols, i els que no, estan més dividits que mai entre ERC, la Crida de Puigdemont i el que queda de Convergència, la CUP i els “amics dels CDR”, tan animats per Quim Torra que els Mossos d’Esquadra van acabar amagats al Parlament i el mateix Torra, sortint per la porta del darrere. I és que, com diu Aznar, abans es partirà Catalunya que Espanya.

Desenterrar Franco per enterrar la Transició no li ha servit al Govern central per ocultar el que veia a venir. El pagament de les hipoteques als socis, les portes giratòries i els endolls. El que és sorprenent és que a un President li caiguin del Govern tres ministres en cent dies, o la inesgotable relació de contradiccions, desmentiments i disbarats. I aquí a Catalunya la reaparició del 3%, que puja al 8% a Lleida, ha estat determinant de la sobtada conversió al separatisme de Convergència, i deixa clar que en una Catalunya independent no s’hauria destapat i que les advertències de Tardà que “No som prous” volen dir que s’utilitzaran tots els mitjans, per greixar la insuficient, encara, majoria social.