L'apocalipsi de les grans superfícies comercials

Quan acabi aquest 2018 hauran tancat 12.000 botigues de les grans superfícies comercials dels Estats Units, els malls, segons les previsions que feia enguany el propi sector, immers en una profunda crisi des del 2016. Des d’aleshores, el que allà han batejat com l’apocalipsis retail ja s’ha endut per davant més de 8.600 comerços el 2017, segons Credit Suisse, i gairebé 7.000 el 2016, atenent a les xifres de la consultora Fung Global Retail & Technology. Els grans centres comercials, que fins ara havien format part de l’estil de vida nord-americà, agonitzen. Els experts que estudien el fenomen consideren que el model de grans superfícies comercials és caduc i que, a més, s’està produint un important canvi en els hàbits dels ciutadans, que prefereixen comprar a prop de casa seva, i que contemplen com la irrupció del comerç electrònic, que encara va un pas més enllà, permet fer les compres sense aixecar-se del sofà. El que passa als Estats Units acostuma a anticipar el que, tard o d’hora, ens acabarà passant aquí. Però, contràriament al que es podria imaginar, mentre la crisi dels malls nord-americans hauria de convidar a la prudència i a reflexionar sobre quin serà el futur d’aquestes grans instal·lacions en el nostre entorn més proper, n’hi ha que –com fa l’equip de govern de la Paeria amb, entre altres, Torre Salses– aposten per seguir important un model que agonitza i que, a més, suposa una amenaça per al nostre comerç de proximitat. No fa gaires dies, hem tingut notícies del tancament d’establiments històrics de la ciutat que, si bé cadascun individualment abaixa la persiana pels motius que siguin, constitueixen el símptoma d’una situació que hauria d’interpel·lar l’ajuntament sobre el seu model comercial per a la ciutat que hauria d’incloure, entre altres mesures, una política de protecció d’aquests establiments singulars. Quan tanca una botiga històrica, Lleida perd part del seu patrimoni.

Els comerciants també tenen feina. Les compres per internet, que a casa nostra encara són molt minoritàries respecte a la compra física, però que estan en constant creixement, especialment entre els més joves, obliguen el comerç tradicional a posar-se al dia. Però també cal que des de la Paeria se’ls acompanyi o que, almenys, no es potenciï un model de grans superfícies als afores que promou la desertització del centre de la ciutat i que, tard o d’hora, acabarà fracassant. I aleshores tindrem, com als suburbis nord-americans, enormes superfícies abandonades plenes de matolls i escales mecàniques aturades, després d’haver-nos carregat el comerç de tota la vida. Un lost-lost.

La nostra proposta, ja des del mandat anterior, és apostar pel centre comercial de l’estació, ubicat en una zona cèntrica, i que actuaria com a pol de dinamització del barri de Noguerola, de Príncep de Viana i de la part de Pardinyes més propera a l’estació. I al costat d’això, també s’haurien de preveure espais per a superfícies mitjanes repartides pels diferents barris per contribuir a revitalitzar zones on ara mateix hi ha més locals buits que establiments oberts al públic. La diferència entre el model actual de la Paeria i aquest altre és enorme. Mentre les grans superfícies en zones perifèriques fan que els potencials clients hagin de sortir de la ciutat i que els compradors que puguin venir de fora ja ni tan sols entrin al nucli urbà, el de les superfícies mitjanes incardinades dins el teixit urbà donen vida als carrers i places, donen un valor afegit i generen fluxos comercials que afavoreixen la botiga tradicional i l’esperonen a competir millor i posar-se al dia. Un win-win. Tornant als Estats Units, que com deia, ens porten sempre uns anys d’avantatge en algunes coses, els centres comercials clàssics s’estan reinventant a base de reduir superfície, instal·lar-se en espais a cel obert al centre de les ciutats i en llocs on les botigues conviuen amb pisos, oficines i restaurants. Vaja, que estan implantant el model europeu tradicional. Ben mirat, potser en això del comerç érem nosaltres els que anàvem per davant dels americans i n’hi ha que encara no se n’adonen.