Convulsió màxima

Aquest octubre queda marcat per dos fites importants. El primer és que el 31 d’octubre de 1978 la Carta Magna, que ara compleix quaranta anys, va ser aprovada pel Congrés dels Diputats i, poc després, el 6 de desembre, ratificada en referèndum, amb el suport aclaparador del poble espanyol. El 31 d’octubre d’aquest any, la Princesa Elionor, hereva de la Corona, llegia en públic per primera vegada l’article primer de la Constitució acompanyada, entre altres Autoritats, pel seu pare, El Rei d’Espanya. Entre els molts actes commemoratius del quarantè Aniversari de la Constitució, he tingut l’oportunitat d’assistir al que convoca l’Institut d’Enginyers Civils als enginyers que han estat o som Diputats o Senadors i que va comptar, entre d’altres, amb la presència de Miquel Roca en la seua qualitat d’un dels pares de la Constitució. En un brillant discurs, Roca rememorava el gran Acord que va significar la reconciliació definitiva de tots els espanyols, per acabar afirmant precisament que els que ara demanen solucions, o les troben a la Constitució o no són solucions. És sens dubte un missatge d’esperança davant d’una altra fita. Aquest mes d’octubre es compleix el primer aniversari dels successos que van tenir lloc entre l’1-O i el 27-O, que intentaven subvertir la base mateixa de l’ordre constitucional que tant va costar construir i han dividit profundament la societat catalana. Els instigadors d’aquestes actuacions pateixen les conseqüències inevitables en un Estat de Dret que es regeix per lleis i sentències que tots hem d’acceptar i complir.

I, lamentablement, també el victimisme torna a ressorgir quan arriben els informes elevats al Tribunal Suprem, de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat. La debilitat del Govern i les circumstàncies en les quals va nàixer reforcen un xantatge al qual es presta Sánchez quan envia el nefast líder de Podem a negociar amb Junqueras els Pressupostos a la presó, d’on va sortir anunciant que “el Govern ja sap el que ha de fer”. I evidentment ho està fent. El mateix dia que expirava el termini que a Sánchez li va atorgar el seu Le Pen Torra. Els “gestos” han arribat. L’Advocacia de l’Estat, separant-se del criteri de la Fiscalia i seguint “instruccions”, rebaixa ara el delicte de rebel·lió a sedició. No havia sostingut fa uns mesos el Sr. Sánchez que el que havia esdevingut a Catalunya “era clarament un delicte de rebel·lió?”, preguntava divendres un periodista a la Vicepresidenta Calvo. Sí, va haver de reconèixer la Sra. Calvo, però en aquell moment Sánchez no era President del Govern. Més clara, l’aigua! Aquest és un dels molts preus ocults de la moció de censura. Per què tots els contraris a la sobirania nacional prefereixen Sánchez com a president del Govern? Els gestos, esclar, han estat insuficients per als nostres insaciables separatistes que, de moment, ja han castigat sense Pressupostos el nostre campió de la democràcia que guanya sense vots. Queda l’indult, malgrat que els separatistes encara no han estat jutjats, ni condemnats. Per això, el Dr. No és No, ara no sap no contesta, quan li pregunten sobre els indults. I queda el Referèndum o Referèndum, Autodeterminació com ja l’anomenen sense embuts, encara que els que van donar suport al Brexit ja n’estan penedits. Però, Aquí, Catexit! Si és possible, amb urnes embarassades des de casa. Al capdavall, hi ha una certa comprensió, diguem, entre els que arriben al poder sense vots, encara que sigui legalment, i els que els utilitzen il·legalment per orquestrar, des del Govern, les Institucions, els comitès revolucionaris, manifestacions tumultuàries i proclamar la República i la Independència. Per tant, portes obertes i a repetir referèndums! En aquest convuls escenari en el qual s’ha convertit la vida política espanyola no pot faltar cap altre tomb, un més!, en la sinuosa trajectòria de Cs. Després de les Eleccions Generals del 2015, repetides l’any 2016, Podem va frustrar el pacte de Govern PSOE-Ciutadans en contra de la majoria més votada del PP. A Catalunya, s’oposava al principi Ciutadans a l’aplicació de l’article 155 per exigir després la immediata convocatòria d’eleccions. I, ara, Cs trenca l’acord amb el Partit Popular per eliminar el veto al Senat al sostre de despesa, que permetrà elevar-lo als PGE des de l’1,3 fins a l’1,8 per cent del PIB, amb el consegüent augment de despeses i impostos. Es comprometia Sánchez a regenerar la vida política i a la immediata convocatòria d’eleccions. En vista de l’honorabilitat i calamitosa gestió del seu govern, no li falten motius per convocar eleccions, sobretot si es creu les enquestes del CIS. Però no ho farà, perquè el seu objectiu és resistir a la Moncloa el màxim temps possible i pagar tota mena de suborns. El presumpte apaivagament separatista és una excusa. No és tal, al contrari. En vista dels Pressupostos “podemites” i del cost del doble Govern a Barcelona i Brussel·les, alguns es preguntaran “i això qui ho paga?”. No ho sap, no contesta. El que s’ha convertit en un pres polític dels polítics presos. Però el que no es pot pagar ni tapant són determinats preus, com desenterrar Franco per enterrar la Transició.