Cantaires de Ponent, un any reclamant llibertat

La tenacitat i la perseverança són la versió positiva de la tossuderia, que té connotacions més aviat negatives. Digueu-ne com vulgueu, tossuts, perseverants o tenaços. O potser els escauria més compromesos i determinats. El cas és que ja fa un any que cada dilluns, i ja en fa cinquanta-dos, un grup nodrit de persones d’edats i condició social ben diversa es reuneixen, faci fred o faci calor, plogui o faci vent, a la plaça Paeria per cantar per l’alliberament dels presos polítics i pel retorn dels exiliats. Són el Cor de la plaça Paeria que, seguint les indicacions i les notes dels Cantaires de Ponent, entonen versions adaptades de cançons populars amb lletres que fan referència al moment polític i judicial que viu Catalunya. Al voltant de la figura del Jaume Añé, s’ha anat configurant un grup cada vegada més nodrit de músics que han convertit la plaça Paeria de Lleida en un referent de solidaritat i de lluita pacífica per a tot el país, que el mateix president Carles Puigdemont els va reconèixer amb una carta que es va llegir en una de les cantades.

Quan els Cantaires van començar les seves trobades ara fa un any segur que no es podien imaginar que avui encara estaríem així. De fet, quan al mes de desembre van deixar anar sota fiança Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva, Carles Mundó i Dolors Bassa, semblava que els quatre que restaven tancats, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Quim Forn, també acabarien sortint en breu. Però la realitat d’aquests mesos ha estat ben bé la contrària: el retorn als centres penitenciaris dels consellers i l’ampliació de la injustícia a l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell. Al llarg d’aquests mesos, els cantaires també han tingut alguns dies, pocs, d’una certa alegria matisada per la injustícia de la presó i l’exili, com quan el 21 de desembre les forces independentistes van obtenir la majoria absoluta a les eleccions del Parlament convocades en aplicació de l’article 155 de la constitució, o quan, després de la seva detenció i breu empresonament a Alemanya, Carles Puigdemont va quedar del tot lliure i sense cap euroordre que en reclami l’extradició.

En aquest temps, el fenomen dels Cantaires ha anat creixent i fent-se fort. Ja no només fan les actuacions setmanals a la plaça Paeria, també n’han fet en diferents pobles de l’entorn i, fa unes setmanes, davant la presó de Lledoners. De fet, la setmana que ve també tenen previst portar les seves partitures fins a la presó de Mas d’Enric, al Catllar, on tenen empresonada l’anterior presidenta del Parlament, Carme Forcadell.

Entre cançó i cançó sempre hi ha espai per als crits espontanis dels congregats, que també són una manera de sentir-se cohesionats. Més enllà de preguntar-se “de què serveix això que fem?”, els cantaires el que fan és seguir trobant-se, incansablement, solidàriament, tossudament, perquè ningú no doni la situació per normalitzada fins que tothom sigui lliure de tornar a casa seva. I entre aquests crits de la gent s’ha sentit molt el de “llibertat presos polítics” o el de “llibertat, preses polítiques”, que també fa falta exclamar perquè les dones empresonades no pateixin la doble pena de la presó i de la discriminació. També s’ha cridat “independència” o “som república”. Però des de fa unes setmanes el crit que més s’escolta mentre busquem la peça següent a les pàgines del cançoner és “unitat”.

Jo soc un dels cantaires. Són comptats els dilluns que, per raons de causa major, no he pogut acompanyar el Cor de la Plaça Paeria. La resta, la major part d’aquests cinquanta-dos dilluns, he estat sempre a la plaça i, per tant, també soc un dels que seguim disposats a mantenir-nos ferms i determinats en les nostres reivindicacions tants dilluns com faci falta. En tot aquest temps de mobilització sostinguda, però, no hi ha hagut ni una simple salutació de l’alcalde als concentrats. Ni del d’abans, ni del d’ara. La Paeria com a institució, com en tantes altres coses, dona l’esquena a una realitat que incomoda l’equip de govern i els seus socis del 155. Per no parlar de l’immens arbre de Nadal que, curiosament, enguany s’ha instal·lat per primer cop a la plaça, justament al mateix lloc que fa un any que ocupen els músics cada dilluns. Endavant, Cantaires de Ponent. Cantem ben fort, Cor de la Plaça Paeria. La llibertat dels nostres presos polítics i la del país bé s’ho val.