Rússia resisteix les sancions internacionals

Vladímir Putin va resistir les sancions econòmiques imposades pels EUA i la UE per l’annexió de Crimea el juliol del 2014. No van aconseguir aïllar financerament, tecnològicament i comercialment Rússia. Putin va saber reaccionar impulsant les relacions polítiques i econòmiques amb la Xina, l’Índia, l’Aràbia Saudita i altres països emergents. I els nexes econòmics amb Europa, el seu primer soci comercial i inversor, van continuar creixent.

El PIB torna a créixer: el PIB rus, després de caure en recessió el 2015 i 2016, va tornar a créixer un 1,5% el 2017. I ho farà un altre 1,7% el 2018, encara que pateix els efectes d’una política monetària dels EUA que va provocar una caiguda del ruble davant del dòlar un 15% des del gener. Però, avui, les dades macroeconòmiques són bones, amb una inflació interanual del 2,5% i un deute públic del 25% del PIB. I es preveu un excedent pressupostari el 2019, malgrat els alts costos de les inversions a Crimea i l’increment de la despesa militar. Les reserves de divises han crescut des dels 368.000 milions, el 2015, als 457.000 milions, el juny del 2018. L’onzena economia mundial té dos pilars: l’energètic i el militar. La va afavorir la gradual recuperació dels preus del petroli, gas i d’altres matèries primeres a partir del 2016, en un país on els ingressos energètics representen el 30% del PIB i el 50% del pressupost estatal. I Moscou també va potenciar les milionàries vendes de sofisticat armament, principalment a la Xina, l’Índia, Turquia i els països del Golf. Al recent informe Doing Business 2019 del BM, Rússia va passar a ocupar el 31è lloc en una llista de 190 Estats. El 2012 era al 120è.

La UE és el primer soci comercial i inversor: la UE va representar el 44,2% del comerç exterior rus el 2017. En canvi, EUA, el 4t soci comercial, només el 4,1%. Les relacions Rússia-UE són importants, destacant una creixent dependència energètica europea respecte al gas rus, fet que explica que les sancions de Brussel·les a Moscou divideixin els països europeus. Alemanya no desitja trencar una aliança energètica que es reforçarà si es concreta el projecte de gasoducte North Stream 2, que conduiria el gas rus directament a Alemanya a través del mar Bàltic. Un projecte, avalat per Berlín i Viena, al qual s’oposa Brussel·les i diversos països membres com Polònia i els països bàltics. França té els seus dubtes. Alemanya ja importa de Rússia més del 40% del gas que consumeix, França el 25%. I la Gran Bretanya demana reforçar les sancions per motius polítics. Però Putin compta amb suports explícits com el del primer ministre italià Matteo Salvini que, el 17 d’octubre a Moscou, es va mostrar favorable a suprimir les sancions. El més crític és Trump, que somiava vendre els seus excedents de gas nord-americà a la UE.

Rússia es gira cap a la Xina i Orient: la pressió occidental va afavorir la cooperació russa amb altres països. La Xina ja és el segon soci comercial i representa el 14.9% del comerç exterior rus. Xi Jinping i Putin van reforçar la cooperació militar, financera i comercial el 9 de setembre a Vladivostok. Moscou va vendre a Pequín el seu sistema de defensa antimíssils S400 i bombarders SU-35. Ambdós comparteixen un adversari: Trump. I intenten omplir els buits que la política aïllacionista i unilateralista dels EUA va deixant a tots els continents. Però les relacions russoxineses són asimètriques. La Xina és una superpotència a l’alça amb un colossal mercat interior, d’uns 1.350 milions de persones. En canvi, Rússia és un gegant territorial amb una escassa i envellida població de 145 milions d’habitants que intenta frenar el seu declivi econòmic. I els separa la impermeabilitat entre les cultures russa i xinesa. I altres problemes: Pequín no va reconèixer l’annexió de Crimea. I Moscou sospita davant d’unes inversions xineses que potencien les noves Rutes de la Seda a Àsia central, que dificulten l’aspiració russa de recuperar la seua influència en les repúbliques exsoviètiques. Rússia també es va obrir pas al Pròxim Orient després d’intervenir en el conflicte sirià, i dóna suport a l’Iran, una altra vegada sancionat per Trump. Però també va estrènyer nexes amb l’Aràbia Saudita col·laborant en el control de la producció i els preus del petroli.

Putin acumula poders: va guanyar sense gairebé oposició política un quart mandat a les eleccions presidencials del 18 de març i seguirà al capdavant d’un país que governa des de fa 18 anys. I reforça el seu poder aprofitant el sentiment nacionalista de la societat russa. Putin els va presentar les sancions dels EUA i la UE com un altre intent occidental per desestabilitzar Rússia. Però el país continua sense realitzar les reformes estructurals necessàries per corregir els problemes de governabilitat i corrupció, millorar infraestructures deficients i diversificar una estructura financera i econòmica molt dependent de l’exportació de recursos naturals. Putin va revertir l’obertura econòmica iniciada als noranta. Avui, el sector públic torna a controlar l’economia en detriment del privat. I l’endurit règim polític rus intervé per afavorir els seus interessos en una UE sumida en una complexa crisi.