Diari d'una doctora de Primària (II)

El temps se’ns tira a sobre! Són les 10.30 i acumulem 1 hora de retard! Em consolo pensant que no passa res. Just en aquest espai tinc 20 minuts de descans. Mai no els he utilitzat per descansar. Com per a la immensa majoria dels meus companys, ens serveixen per retallar el retard acumulat. Així el retard passarà a ser de 40 minuts en lloc d’una hora.

Sempre porto una poma per a mig matí. En teoria, és per a aquests 20 minuts, però ja me la menjaré. És com el dia de la marmota. Penso que demà serà millor, però torna a ser el mateix. A part de les cites presencials, els pacients poden realitzar consultes telefòniques i e-consultes (consultes per correu electrònic). A la meua agenda, avui hi ha unes deu consultes telefòniques (a consulta per minut) i tres e-consultes. Segons va el matí, no puc esperar al final per respondre-les. No hi haurà temps. Decideixo, com altres dies, entre pacient i pacient anar fent les trucades. Consulten resultats de proves, renovació de receptes, sol·liciten informes... Intentaré fer-ho tot avui. Potser demà vinc abans si no ho aconsegueixo.

Entre pacient i pacient vaig trucant per telèfon i fent mossegades a la meua poma. Al final, gairebé sempre aconsegueixo menjar-me-la! No em puc queixar!M em recorda que haurem d’anar a un domicili compartit. Li preocupa un pacient ATDOM (atenció domiciliària) que va visitar ahir. Avui han programat un altre domicili d’una pacient de 16 anys amb febre. Demanava que anéssim a casa seua a veure-la. Li hem trucat i explicat que ha de venir al CAP. No podem anar a veure tothom amb febre a casa seua. Un domicili són 20-30 minuts. Un luxe que només ens podem permetre amb pacients que realment ho necessitin. Per evitar discussions, em comprometo a veure-la encara que no tingui cita. Ja no sé quants pacients he atès avui sense cita. No passa res.

Les 11.30. Ja prefereixo ni mirar el rellotge. Surto a avisar el següent pacient. Vaja! Al passadís m’acorralen tres persones: “És un minut, em podries renovar la recepta? “Laura, no em trobo bé i no em volen donar hora.” “M’has de veure encara que sigui al final.”

Torno a respirar profundament. Últimament sempre responc el mateix (bé ho saben els meus pacients): “El temps no és infinit, no és que no et vulguin donar hora, és que no hi ha més lloc, i jo al final me’n vaig.” Tot i així, veuré què hi puc fer. Renovo la recepta i M passa a la seua consulta els altres dos pacients que diuen que no poden esperar i intenta resoldre-ho. Ella acostuma tenir menys col·lapse que jo. No té l’obligació de visitar-los (ni jo tampoc). A un (que no té res d’urgent) li ofereix de venir un altre dia i el tranquil·litza. A l’altre li resol directament el problema (era un dubte sobre medicaments). Sort de la meua infermera!

Les 12.30. Una hora de retard de nou. A les 15 hores entro d’urgències i em queden algunes consultes telefòniques, e-consultes i un domicili. Ahhhh! No recordava que a les 14 hores hi ha una xarrada sobre osteoporosi que imparteix la reumatòloga. En el nostre horari laboral també es contempla la formació. Tenim xarrades freqüents. A això cal unir les reunions periòdiques d’equip.

Entra la Sra. M amb el seu marit. L’atenc. Tinc 10 minuts per pacient. Comparats amb d’altres CAP, som fins i tot afortunats. Li dedico 25 minuts. Té molta patologia i requereix el seu temps. Quan acabo em diu: “Ara el meu marit.” “El seu marit?! El seu marit no té cita! “però és un minut. Només és mirar l’analítica i la radiografia que li va demanar pel seu mal d’esquena.”

Trec la meua conclusió: els meus pacients tenen un problema amb la percepció del temps o tenen una sobrevaloració del seu metge, que és capaç de fer tot el que demanen en un minut.M em dóna un cop de mà i va passant pacients per la seua consulta. M’acaba de trucar la infermera del Dr. Y. Vol que l’acompanyi a veure un pacient a domicili. No m’hi puc negar. Avui jo també sóc el Dr. Y.

13.50. No hi ha ningú a fora. Les infermeres m’estan esperant per als domicilis i jo intento acabar les telefòniques d’una vegada. Toc-toc-toc! Truquen a la porta: “Laura, ara que estàs tranquil·la i no tens ningú, em podries atendre?”

Respiro profundament. Perdo un temps inútil a explicar que em queden moltes coses per fer. Que el fet de no tenir pacients no vol dir que no tingui feina. Que vingui demà a les 8 i s’intenti apuntar com una “urgència del dia” i si no pot esperar que vagi directament a urgències. Crec que no li ha importat el més mínim com ha estat el meu dia ni el treball que tinc. No gaire conforme, marxa i queda a venir demà a les 8. Quan se’n va, recordo que demà faré de nou de dos metges i no tindré “urgències del dia”. No passa res. Demà serà un altre dia.

14.20. Surto a fer els domicilis. Llàstima per la xarrada sobre l’osteoporosi. Intentaré passar, encara que siguin només 10 minuts. La formació en la nostra professió és important. Molt important. Vinga, vinga. Ja aniré al bany. Ja intento no beure aigua per no perdre aquell preciós temps, però des de les 7 del matí que tinc la bufeta a punt de rebentar.

15 hores. Cuito a anar des del meu últim domicili al CAP. Entro d’urgències. No he pogut ni treure el nas a la xarrada d’osteoporosi. Es queixen que no anem a la formació que ens ofereixen, que el ponent fa un sobreesforç (acostumen a ser metges que van igual que nosaltres) a fer la xarrada i després no hi anem. No tinc resposta. Probablement, si hagués estat super rígida i només hagués vist els pacients programats, ho hauria aconseguit.