Vagues

S’acaba una setmana de múltiples vagues a Catalunya. Durant molt de temps em demanava què feia que tanta gent aguantés les retallades i la precarietat laboral. Alguns dels que ens visitaven al Parlament ens reconeixien en veu baixa que queixar-se podia interpretar-se com ser deslleial a la causa processista, fins i tot molts preferien callar per no córrer el risc de ser purgats. El directiu que no mostrés la seua adhesió pública seria ràpidament rellevat. El silenci i la por s’imposaven. Però les coses comencen a canviar. Hem tingut els treballadors sanitaris al carrer amb una Atenció Primària parada. Hi ha hagut un acord amb el sindicat de metges que depèn de l’ICS, però no amb la resta de metges, i molt menys amb tot el conjunt de treballadors del sistema sanitari que també mereix dignitat laboral. Deixar-los al marge és irresponsable, un gran menyspreu. A l’últim Ple del Parlament vaig preguntar si era necessari tenir la gent al carrer perquè el Govern reaccioni. Per desgràcia ja hem vist que sí. Continuen negant la realitat. I així hem vist manifestacions de bombers, d’ensenyament, de professors universitaris, de funcionaris... I davant de tot això he vist aquesta setmana dos declaracions que m’han deixat atònit. La primera, la realitzada pel portaveu nacionalista sobre les llistes d’espera a la sanitat: “Ens distraiem amb qüestions que no són les essencials”.

Amb els treballadors al carrer tips del menyspreu i novament verbalitza el que tothom sap, que per al Govern només hi ha una prioritat: el processisme. Si la sanitat no és essencial, què ho és? I l’altra ha estat quan, mentre els treballadors es manifestaven, van nomenar un nou Conseller, que el primer que va anunciar va ser que obrirà ambaixades pels “cinc continents”. Amb la quantitat de retallades en serveis que a Catalunya es mantenen, i que en altres Comunitats ja han revertit, la prioritat del Govern no és millorar els serveis sinó anar-se’n a malgastar amb l’agència de col·locació d’amigots. Potser emulant el President del Govern central, que també li agafen tots els conflictes lluny de casa. I és que és bon moment per rellegir El petit príncep, per centrar-se en l’essencial, invisible per a alguns ulls.