Citius, altius, fortius

Ha tornat a passar: fa unes setmanes dues dones van tornar a deixar dalt de tot el pavelló espanyol en els seus respectius esports. D’una banda, la incombustible Lidia Valentín, a qui li havien arrabassat dos podis olímpics a causa del dopatge de les rivals, va conquerir dues medalles d’or i una de bronze en el Campionat del Món d’halterofília celebrat a Aixkhabad (Turkmenistan). De l’altra, la karateka Sandra Sánchez, que des de l’any 2015 acumula 56 medalles entre campionats nacionals i internacionals (39 ors, set plates i deu bronzes), es va proclamar a Madrid campiona del món de kates en la seva categoria.

És impressionant. És èpic. No només per aconseguir els títols per si mateix –que ja seria més que suficient– sinó pel que representa. Dones competint en halterofília i en karate. Molt més que això: dones convertint-se en referents mundials en aquests esports, tradicionalment reservats als homes. Dones trencant sostres de vidre a base d’esforç i una voluntat d’acer forjat. Com Carolina Marín en bàdminton. Com Mireia Belmonte en natació. Com Alejandra Quereda, Lourdes Mohedano, Helena López, Sandra Aguilar i Artemi Gavezou en gimnàstica rítmica. Com totes les integrants de l’equip femení infantil del SE AEM, que fa poc més d’un any es van proclamar campiones d’una lliga masculina i les jugadores de la Selecció Espanyola Femenina de Futbol sub-17, que aquest cap de setmana han fet història proclamant-se campiones del món.

Totes elles heroïnes. Totes elles referents en un món, el de l’esport, que continua sent massa monocromàtic. Un monocroma que, a més, ens està deixant massa mostres d’intolerància i falta de respecte entre rivals i aficions. L’últim exemple el vam viure precisament aquí, entre energúmens que deien defensar els colors del Borges i el Mollerussa.

Per això des del grup municipal de Ciutadans Lleida estem especialment orgullosos d’haver introduït aquest mandat una línia d’ajuts que van directament a l’esport femení, posant especial èmfasi en aquelles disciplines menys vistoses i mediàtiques.

Perquè, com comprovem setmana rere setmana, els practicants d’esports minoritaris ens demostren que es pot competir sense focus, sense publicitats i sense polèmiques. A base d’esforç, tenacitat i els valors que tant ens agrada veure cada quatre anys en els Jocs Olímpics: “Citius, altius, fortius” (més ràpid, més alt, més fort). Però també amb un respecte reverencial a l’adversari: en el rugbi, per exemple, tenen instaurada la figura del “tercer temps”, que consisteix a compartir unes begudes i un pica-pica amb el rival després d’haver disputat el partit. Per això ens agradaria demanar-los un favor: encara que sigui de tant en tant siguem policromàtics. Interessem-nos més per l’esport femení. I per altres esports que no siguin l’esport rei. Els asseguro que trobarem infinitat de comportaments exemplars i dignes d’admirar.

Perquè els valors olímpics com ara “citius, altius, fortius” continuen sent tan vàlids com sempre, però en una època de tantes incerteses són més necessaris que mai.