Sis mesos de desgovern

Acabem aquest any 2018 amb un Govern i un President molt diferents dels que van acabar l’any anterior i van ser votats per la majoria d’espanyols, sense que s’hagin produït unes altres Eleccions Generals pel mig. Una insòlita i indecent moció de censura va servir perquè el President amb menys vots i diputats de la nostra democràcia okupés la Moncloa. No es va presentar programa de govern i els únics compromisos per perpetrar una fal·làcia tan gran van ser convocar eleccions i regenerar la vida política. És evident que no eren aquestes les intencions de Sánchez ni dels qui li van donar suport, l’única era fer fora Mariano Rajoy.

S’ha de ser molt ingenu per creure que no hi havia altres compromisos o pactes secrets que ara s’exigeix que es compleixin. Més enllà de gestos, solucions polítiques miraculoses, vies de diàleg i altres distraccions, els terminis vencen i com s’ha vist en les eleccions andaluses no es pot governar Espanya amb els que volen trencar-la. Una cosa que es va manifestar a Catalunya amb els dos Tripartits i que va provocar la majoria més gran del Partit Popular i Mariano Rajoy. Amb Zapatero va començar tot, però amb Pedro Sánchez tot pot empitjorar.

Probablement Pedro Sánchez va oferir el que no pot i és que un Referèndum d’Autodeterminació com exigeixen els separatistes que li donen suport requereix la reforma de la Constitució, això és un procediment i majories molt qualificades per al qual és indispensable el suport, entre d’altres, del Partit Popular. I com diu Ana Pastor, la Constitució només ha de reformar-se amb el mateix consens amb què es va fundar i les solucions als problemes que té Espanya o són a la Constitució, o no són solucions.

I naturalment aquest incompliment de pactes ocults no aporta estabilitat a un Govern que amb vuitanta-quatre diputats depèn de separatistes i radicals d’esquerres. I el que estem veient és un govern feble i dubitatiu amb la meitat dels ministres i ministres a la picota, sense rumb, ordre, ni concert, i sota la batuta d’un President, que s’ha convertit en l’autèntic pres polític dels polítics presos, a la qual cosa continua implorant suport per a uns Pressupostos ruïnosos que es negocien des de la presó i que tampoc no són els que s’han enviat i rebutjat a Brussel·les. S’ha trencat a més a més el diàleg social i tots els indicadors econòmics, que empitjoren, són el reflex de la incertesa que vivim.

No és doncs estrany que les sessions de control al Govern s’hagin convertit en un veritable calvari per a Pedro Sánchez, incapaç d’explicar les contradiccions i incoherències que li retreu un contundent i cada vegada més brillant Pablo Casado. Plantejar una equidistància entre els qui donen suport a la Constitució i la unitat d’Espanya i els que volen destruir-la és injust i a més és un error que aprofiten els insaciables socis que pretenen liquidar-lo.

Perquè els desesperats intents d’aquest President viatger que pretén fugir de la mateixa realitat per sostenir-se en el Poder són menyspreats pel Govern amb permanents desafiaments i desacataments. Les protestes recents dels metges, funcionaris i estudiants per la pèssima gestió i les retallades socials del Govern d’aquí, han estat cínicament desviats, com sempre, cap a Madrid. I els Mossos d’Esquadra són represos quan intenten restablir l’ordre públic.

I així les coses, demà a l’humiliat Consell de Ministres, a Barcelona l’espera la República dels somriures. Alliçonats pel Govern, els CDR, l’ANC i els Arran, una kale borroka a la catalana amb un President instal·lat en el com pitjor millor i que té com referència la via Eslovena que va ser detonant de la terrible guerra dels Balcans que va destruir Iugoslàvia. I que ha detectat la debilitat d’un rival entregat i irresponsable que encara no ha reconegut el fracàs de la via de l’apaivagament, perquè el que vol el Govern és provocar que s’apliqui l’article 155 de la Constitució.

I és que Pedro Sánchez inevitablement ens recorda a Chamberlain, que l’any 1938 va haver d’elegir entre el deshonor i la guerra, va triar el deshonor i es va trobar al final amb les dos coses. Al final la pregunta és: al cap de sis mesos d’aquest desgovern, vivim millor o pitjor? Ha valgut la pena la Moció de Censura? En fi, amables lectors, aprofito l’ocasió per desitjar-los un Bon Nadal i el millor per a l’any que ve.