La Xina, quaranta anys després

Deng Xiaoping va iniciar el 1978 un extraordinari procés de modernització i reformes “econòmiques” amb vista a la plena integració de la Xina al sistema mundial. Quatre dècades després, l’Imperi del Mig es va convertir en la segona superpotència mundial capaç de discutir el lideratge dels Estats Units. L’any 2000, Bill Clinton va impulsar l’entrada xinesa a l’OMC, efectiva el 2001, amb un doble objectiu polític i comercial: impulsar les reformes polítiques a Pequín i afavorir l’accés d’Occident a un colossal mercat intern, que supera els 1.350 milions de potencials consumidors. Va passar el contrari. Avui, el règim polític continua fèrriament controlat pel Partit Comunista xinès (PCC), l’economia segueix planificada per un poder centralitzat, el sector exterior gaudeix d’un superàvit comercial amb Occident i les empreses i productes xinesos han penetrat en tots els mercats del món. I la societat xinesa, amb unes classes mitjanes amb creixent poder adquisitiu, és predominantment urbana, educada, moderna, dinàmica i competitiva.

La Xina va ressorgir com una gran potència que, per la seua història, la seua cultura, la dimensió humana i territorial, ambicions i capacitats adquirides, ha provocat un canvi geoestratègic i econòmic en l’ordre mundial. Una reemergència que comporta per a Occident grans reptes polítics i econòmics.

La Xina va aconseguir treure de la pobresa vuit-cents milions de persones encara que es van incrementar les desigualtats territorials i socials i va patir un fort impacte mediambiental que Pequín intenta ara corregir. El model de creixement xinès necessita més reformes estructurals per assegurar la seua viabilitat a mitjà i llarg termini. I el dèficit democràtic és evident. No hi ha eleccions ni premsa lliure i l’oposició política és reprimida o apaivagada. El règim fins i tot va reviure els principis del confucionisme, que pregonen l’ordre jeràrquic i l’harmonia social per assentar un model híbrid que conjuga capitalisme amb un socialisme amb característiques xineses monopolitzat pel PCC en el poder des del 1949. I Pequín continua llançant, entre altres països emergents i en via de desenvolupament, el missatge que és possible un ràpid desenvolupament econòmic sense necessitat d’una democratització política.

Però Occident, cada vegada més dividit i sense lideratge polític, tampoc no va saber mantenir una posició ferma i coherent davant la Xina en relació amb la qüestió del reconeixement i la protecció de determinades Llibertats Públiques, com les d’expressió i associació, recollides en la Declaració Universal de Drets Humans de l’any 1948 i en els Pactes Internacionals de les Nacions Unides de 1976.

Occident peca a l’actuar amb diferent tracte. Difícilment pot jutjar els dèficits democràtics de la Xina mentre calla, a canvi de petroli, davant dels règims autoritaris de les Monarquies del Golf. El resultat: al món actual es prioritzen els valors financers i econòmics sobre els Drets Humans. I s’afavoreixen els interessos polítics i econòmics d’uns quants mentre es deteriora la defensa dels drets i llibertats democràtiques. Passa als Estats Units i en alguns països de la UE, entre ells Espanya.

La Xina, després d’entrar en l’OMC l’11 de desembre de 2001, es va convertir en el gran motor de creixement mundial. I de ser la gran fàbrica del món va passar a ser un líder tecnològic que també exporta productes d’alt valor afegit que competeixen amb les grans marques occidentals en un mercat global. El 2008 va ser una fita històrica per a la Xina, que va organitzar uns excepcionals Jocs Olímpics a Pequín i una exposició mundial a Xangai, dos esdeveniments que van demostrar les grans ambicions xineses al tauler mundial. Un any en què es va iniciar la crisi financera dels EUA, que també van colpejar durament l’economia de la UE i els efectes dels quals encara se senten avui. Mentrestant, el centre de gravetat econòmic mundial es va traslladar des de l’Atlàntic cap a Àsia-Pacífic, on es concentra la major part de la Humanitat.

El declivi d’Occident també s’explica per les inèrcies o les renúncies a defensar el nostre sistema de valors democràtics. I es va perdre la confiança en el futur malgrat que els Estats Units i la Unió Europea encara compten amb la millor base industrial, tecnològica i de coneixement i amb les millors universitats i centres de formació del món. I en el cas dels EUA s’hi suma el fet que sigui la principal superpotència militar. Però el sistema financer va fallar quan es va posar al servei dels interessos particulars en perjudici de la majoria dels ciutadans, que encara paguem la factura de la crisi.

L’America First de Donald Trump ha deteriorat les relacions entre ambdós costats de l’Atlàntic i intenta dividir i debilitar la cohesió interna de la Unió Europea. Un procedir que accelerarà la basculació del poder mundial cap a la conca del Pacífic. Trump té en el seu punt de mira la Unió Europea i Alemanya en particular. Però també va debilitar els nexes polítics amb els seus aliats tradicionals asiàtics com el Japó i Corea del sud. Una posició aïllacionista dels Estats Units que afavoreix l’expansió financera i comercial de la Xina al món.