Centenaris i aniversaris

De vegades, hi ha dies en què un no té ganes de res, i més aviat té ganes de deixar passar el temps i veure el sol com se’n va a dormir mentre pinta el cel de roig i esquinça els núvols perduts a l’infinit. Però hom també sent una veu que ve de lluny, recordant que queda molta feina per fer i que s’acaben els fulls del calendari.

I en aquesta tessitura, ara que ja s’ha fet fosc del tot, m’he decidit a parlar una mica de dos centenaris que han esdevingut aquest any 2018.

Un d’aquests centenaris, del qual n’ha parlat tothom, és el de l’armistici, signat l’11 de novembre del 1918, que posava fi (en fals) a la Primera Guerra Mundial, també coneguda com la Gran Guerra. Res va ser igual després d’aquesta data. Europa en sortia amb profundes ferides. Desapareixien els antics Imperis, sorgien nous Estats i començava una cursa armamentista que encara no ha acabat.

No parlaré de la Primera Guerra Mundial ni de la seva fi. Però crec que és un fet tant important que no el podem oblidar. En realitat, m’interessa més comentar un altre aniversari, que potser ha passat desapercebut, i sobre el qual guardo unes anotacions en un full que va de carpeta en carpeta i de cartera en cartera esperant aquest moment de calma que em permeti escriure quatre línies amb alguna coherència.

Em refereixo al 150è aniversari de la pesseta, que s’hauria complert el dia 19 d’octubre, atès que fou instaurada com a unitat monetària d’Espanya per Decret del 19 d’octubre del 1868, signat per Laureà Figuerola i Ballester, català de Calaf, que llavors ocupava el càrrec de Ministre d’Hisenda en el govern provisional sorgit de l’anomenada Gloriosa Revolució, que el mateix any 1868 enderrocava el govern i la monarquia d’Isabel II i a la vegada obria un esperançat període liberal.

Hom pot pensar que la pesseta és una perdedora perquè no ha perdurat en el temps, atès que l’any 1999 fou sacrificada a l’altar de la construcció d’Europa per donar pas a l’euro. Però aquells que van néixer amb la pesseta i van aprendre a comptar, a estalviar, a gastar, i cobrar el sou amb pessetes mai la podrem oblidar.

Si ens hi fixem be, podrem veure certs paral·lelismes en el naixement de la pesseta i de l’euro, atès que al 1868 s’instaurà la pesseta per donar compliment a un conveni internacional del 1865, de la Unió Monetària Llatina, i es va establir un sistema monetari bimetàl·lic.

A finals del segle XIX, amb la pesseta s’unificaven les monedes que circulaven per diferents territoris d’Espanya. Es donava un pas cap a la unificació, talment com ho va fer l’euro en el seu moment en l’àmbit europeu.

El Decret del 19-10-1868 diu que la pesseta és una moneda de plata, que pesa cinc grams, i que té un valor de quatre rals. I aquí, en el valor de 4 rals, trobem l’explicació del seu nom, derivat del sistema monetari català, ben conegut pel Sr. Figuerola, fill d’uns comerciants de Calaf.

Al segle XIX, a Catalunya la moneda d’argent era el pes, o ral de vuit, coneguda col·loquialment, com “peça”. Per sota d’aquesta moneda hi havia el ral de dos (2 rals de plata), que era igual a un quart (1/4) del ral de vuit, conegut com “peceta” (diminutiu de peça. Això és, peça petita).

Una peça = 8 rals (anomenat “ochavos”) i, segons el Decret de 19.10.1868, una pesseta = 4 rals.

Ja no tenim pessetes. Com altres coses i institucions, se l’ha endut la imparable corrent del temps. Però el seu origen es manté com a exemple de progrés i de racionalització en l’àmbit econòmic.