És el Brexit, idiotes

“La República no existeix, idiota”. L’espontània declaració amb què un Mosso d’Esquadra intentava dissuadir un manifestant ha causat un gran disgust en els seguidors sobiranistes, que s’han sentit ridiculitzats en quedar al descobert la realitat. Probablement recordar-li al fervorós republicà separatista que va ser precisament la República que tant enyora, la que el 1934 va condemnar per rebel·lió a 30 anys de presó el President de la Generalitat Lluís Companys i la resta del Govern no hauria tingut la demolidora repercussió i eficàcia que l’eloqüent descripció de la realitat del Mosso.

Però cal recordar que si la desobediència de lleis, el desacatament de sentències i fets del 6 i 7 de setembre, la proclamació de la República Independent de Catalunya de l’1-O i la consegüent separació d’una part del territori espanyol, en contra de l’establert a la Constitució per a uns fets, similars als que van ser condemnats el 1934, no són delicte. És que no ha passat res?

En nom de qui parlen els que s’atorguen la representativitat d’“un sol poble” quan més de la meitat dels catalans ens sentim també espanyols i l’altra meitat no pot estar més dividida? A qui pretenen enganyar el majordom de Puigdemont, com es coneix Torra en cercles comunitaris, quan presumeix la unitat d’acció d’un separatisme que es baralla a ganivetada neta i torna de Waterloo amb un nou partit, la Crida, per dividir més allò que hi ha?

El mes de gener de fa tres anys, va acabar el viatge a Ítaca d’Artur Mas i va tenir lloc la investidura de Carles Puigdemont, que no va ser elegit a les urnes i que era el candidat a qui va donar suport la CUP, que des d’aleshores està orientant el nord de la política catalana. El destí d’ambdós ja és conegut, el de Torra, que tampoc no va sortir de les urnes, és previsible. La fantasia, els somnis imaginaris continuen prevalent sobre la realitat i som en un cul-de-sac. Ni guerra ni pau.

Aquest menyspreu per la realitat en el qual s’ha convertit la política catalana i l’espanyola en el seu conjunt és el que explica les reaccions electorals que estem veient. La gent corrent s’ha rebel·lat i ens sorprèn amb resultats, a Andalusia, sense anar més lluny, on s’ha votat en clau espanyola i que segons es desprèn de tots els sondejos electorals que no són cuinats per Tezanos, s’estendran a la resta d’Espanya.

I és que és massa evident la falta de realisme del Govern de la Generalitat i del Govern socialista dels 84 diputats. El d’aquí governat a distància per un pròfug que no deixa de sorprendre’ns, recorrent davant del tan injuriat Tribunal Constitucional, contra el Parlament, o bé declarant les prioritats que tindria per Rússia una Catalunya independent. I el pilotat per Pedro Sánchez, que continua impartint conferències doctorals per l’univers, al que diguin i més en vigílies pressupostàries els hereus d’ETA, els colpistes separatistes i els amics de Nicolás Maduro.

I ambdós, Pedro Sánchez i Quim Torra, confiant el futur en sengles delegacions, i taules successives de diàleg per dialogar, amb un objectiu comú, durar el màxim possible, encara que sigui al capdavant de dos governs que són un desgavell i amb uns pressupostos per als quals els dos es necessiten, que l’únic que hi ha de cert és que ens portaran més despesa, més impostos, menys creixement i menys ocupació.

Aquest mes de gener, el Partit Popular ha reafirmat la seva unitat entorn del lideratge de Pablo Casado en una Convenció que ha estat tot un exercici d’autoestima d’aquest gran partit que ha governat Espanya dues vegades, l’ha tret de la crisi econòmica i que és la garantia més important per a la defensa de la Constitució i de la unitat d’Espanya. I es tanca el mes amb la incertesa al voltant del Brexit. En una recent i solvent enquesta es diu que els partidaris ara de mantenir-se a la Unió Europea serien del 54 per cent davant el 46 per cent que hi són contraris, que el país s’hagi empobrit i estigui més dividit que mai. Això és el Brexit, idiotes, com diria el Mosso d’Esquadra citat.