Pedagogia de l'optimisme per a l'èxit

Parla a un home de si mateix i escoltarà durant hores... (Benjamin Disraeli)

om éssers emotius. La major part del que pensem sobre nosaltres és tan dèbil com un castell de cartes. S’estima que el 90% de les nostres creences són inventades. Per això, quan algú aboca un elogi en nosaltres, o quan ens sentim entesos, tendim a sentir-nos molt millor. Consolidar l’autoestima dels altres és la forma de seducció més gran que les persones carismàtiques saben exercir.

El carisma és la capacitat de certes persones de motivar i suscitar l’admiració dels seus seguidors gràcies a una suposada qualitat de “magnetisme personal”. Una persona que destaca, un líder natural que atreu i captiva aquells que el segueixen o acompanyen. I no necessàriament perquè tinguin gran atractiu físic, sinó que, en general, són persones que confien en si mateixes, creuen en el que fan, persegueixen els seus somnis amb tenacitat i encomanen entusiasme al seu voltant.

Potser tenir carisma ajudi a vendre, negociar i fins i tot a seduir millor. Moltes vegades, les persones carismàtiques tenen com una aura magnètica que les fa més atractives, viuen més intensament i les altres persones volen estar al seu costat perquè en realitat anhelen ser així. Són persones optimistes, que avaluen opcions i escenaris i prefereixen creure que assoliran resultats. Saben que poden perdre, però no tenen por, confien en si mateixes, atès que ja han passat per pitjors situacions.

En aquest sentit, Gillham ens explica que la genètica, la família, les experiències de vida, les crítiques rebudes (sobretot de pares i professors), així com les experiències de situacions de control i domini, són els principals factors que construeixen l’optimisme.

A més, diferents autors apunten que entre el 25 i el 50 per cent de l’optimisme i del pessimisme és heretat, és a la nostra genètica. La qual cosa no vol dir que s’apliqui, però sí que si sorgeix la necessitat ho faria.

Ser optimista no significa que s’apliqui en qualsevol circumstància, encara que sí que pot ser una tendència general en la conducta d’aquesta persona, que és la que la protegeix de l’adversitat i li permet continuar desenvolupant actituds positives i saludables.

Segons Armor i Taylor, les creences optimistes són limitades (no s’utilitzen de manera irreflexiva), estratègiques (ajuden les persones a trobar els seus objectius i a utilitzar-los selectivament) i responsives (estan ajustades a les característiques de la situació).

A més, nombrosos estudis recullen resultats que relacionen l’optimisme amb el benestar global de la persona. L’optimisme contribueix, entre altres coses, a implantar hàbits de salut, reduir els símptomes físics i millorar les estratègies d’afrontament, a ser més indulgents amb el nostre passat, apreciar millor el present i buscar oportunitats en el futur. Afavoreixen també una presa de decisions més completa i flexible.

Tot això contribueix que ens sentim més feliços, que millorin les nostres relacions amb els altres i que ens sentim més capaços de superar dificultats.

Ser optimista no és sinònim de viure en un món de fantasia. Això és ser somiador, no optimista. En ocasions aquesta idea ve reforçada per la creença que el pensament pessimista és més realista. La resposta és “no”. No és més real. Així ho demostren científics de la psicologia com Schneider, Avia i Vázquez. Però és que, a més, ser pessimista és menys saludable.

La persona optimista té una visió ajustada de la realitat i és capaç d’adonar-se dels desavantatges d’una decisió, hostilitat del context o gravetat d’un problema. Però té una mentalitat pràctica i estratègica. Analitza opcions i, al final, sempre en té dos: resignar-se o lluitar. Vostè quina tria?