Lleida contra la solitud no desitjada

La configuració urbana de les ciutats incideix en les experiències de solitud no desitjada. El nou POUM de Lleida està concebut com a motor econòmic, però també com a hàbitat humà per una ciutat més habitable i saludable, que podria estar definida per tres eixos fonamentals: 1) una ciutat de proximitat, per caminar; 2) una ciutat que incorpora la naturalesa i espais confortables, i 3) una ciutat que inclou la construcció d’espais de convivència.

El Govern de la Paeria vol anar més enllà de la resposta paternalista de prestar serveis amb l’impuls i la creació de les condicions bàsiques perquè la ciutadania pugui cuidar i cuidar-se a si mateixa. Amb aquest model pretén donar forma a una societat més cohesionada, que no abandona cap dels seus membres a la seva sort. Lleida vol posar l’accent en la qualitat de la vida de les persones, fet que no és incompatible amb el desenvolupament. Iniciatives d’aquest tipus comprenen el paper de l’equip de govern de la ciutat en un nou paradigma que situa les persones, i les seves necessitats, en el centre de les polítiques públiques municipals.

La més terrible pobresa és la solitud no desitjada i el sentiment de no ser estimat. En aquest sentit, cal diferenciar la solitud no desitjada de l’aïllament (conceptes que amb freqüència i de manera errònia s’usen indistintament). Parlar de solitud no desitjada es refereix a una experiència subjectiva de la persona on les relacions que té són quantitativament o qualitativa insatisfactòries. Cuidar és una actitud, és pensar en les necessitats dels altres i no restringir-ho només al context de la família. La solitud no desitjada és una forma d’estar no cuidat. Avui dia la família no pot assumir les cures que es requereixen perquè hi ha més persones a les quals cuidar i menys persones que puguin cuidar. Les dones tenen menys disponibilitat i encara que els homes comencen a entrar en el món de les cures necessitem que siguin més, perquè fins ara no s’exigeix el mateix a l’home que a la dona en aquest àmbit. En aquest context sorgeix la necessitat de crear societats cuidadores, en les quals tots cuidem i pensem en les necessitats dels altres. Els éssers humans tenim la necessitat de dependre els uns dels altres per sobreviure. Per tant, s’antulla un factor clau: que combatre la solitud precisa la implicació dels veïns i les veïnes i de tota la ciutat.

Voldria acabar llançant el missatge per a la reflexió en el qual advoco per la creació de comunitats que tinguin com a objectiu fomentar el sentiment de pertinença a una col·lectivitat major, formada a través de xarxes de relacions de suport mutu basades en la confiança. La solitud no desitjada es vincula habitualment a les persones més grans. Però cal destacar que es dona en qualsevol etapa de la vida per diferents circumstàncies, com la pèrdua d’algun membre de la família, el canvi de ciutat, de país, etc. Hi ha factors de risc potencials, que poden estar contribuint a augmentar la desconnexió social: la salut, problemes de mobilitat, transicions de la vida o pèrdua d’algun rol, entre d’altres.

En l’actualitat, amb una esperança de vida més alta, hem de ser conscients que viurem sols, sobretot les dones. Així que cal que aprenem a viure sols sense soledat. Les comunitats han d’organitzar-se, però les administracions hem de donar les condicions òptimes perquè això pugui dur-se a terme. Des de l’equip de govern de l’Ajuntament de Lleida, reivindiquem “el despertar de la comunitat” i continuarem treballant contra la solitud no desitjada i la promoció de la comunitat com un dret.