Al final de l'escapada

No hi haurà Pressupostos Generals de l’Estat per a aquest any 2019 i Pedro Sánchez haurà de governar, no sabem durant quant temps, però poc, amb els PGE del 2018, uns Pressupostos prorrogats que vénen de l’anterior Govern, del Partit Popular, la qual cosa no deixa de ser humiliant per a un personatge tan pagat de si mateix, com és el que avui ens governa, però també era el previsible, perquè quan es governa amb tan sols 84 diputats i gràcies al suport de colpistes separatistes, hereus d’ETA, i amics de Maduro, hi ha preus que no es poden pagar, encara que es vulgui.

Humiliant ha estat, no obstant, que en el debat polític més important de l’any, en el qual es discuteixen els comptes públics que afecten els ciutadans, no s’hagi parlat gairebé dels pressupostos i molt de Catalunya, perquè el moment polític actual va d’Espanya, de la sobirania de tots els espanyols i de la Constitució, però és que la política pressupostària, més ben dit tota la política d’aquest Govern sorgit de la Moció de Censura, està vinculada al Prucés i a un diàleg, a una negociació, entre xantatgistes i ostatges.

Tampoc no és una mala notícia més enllà que genera inestabilitat i incertesa, cosa que no és bona per a l’economia, que no s’aprovin uns Pressupostos amb menor creixement econòmic, més impostos i cotitzacions, que ens portarien més atur, com ja s’ha vist el mes de gener amb la pitjor dada dels últims anys, i que siguin rebutjats uns pressupostos amb les retallades i que siguin rebutjades les retallades en les inversions a Lleida, que paralitzaven, entre altres, la carretera A-14, tram Almenar - Alfarràs - límit província d’Osca, o la CN-240 Lleida-Borges Blanques, sense que per cert els alcaldes separatistes de la zona, tan bel·ligerants quan es produeix un accident, hagin dit ni mu.

La coincidència de l’inici del judici als rebels separatistes amb el debat pressupostari ha marcat també la reacció del govern de Pedro Sánchez, després de les reprimendes irades de socialistes tan rellevants, entre d’altres, com Felipe González i Alfonso Guerra, i la multitudinària manifestació a Madrid de diumenge passat, a la qual vaig tenir l’honor d’assistir com a únic dels quatre diputats al Congrés per Lleida en representació de tants lleidatans que creuen en la unitat d’Espanya i la Constitució.

Resulta ara que el Govern socialista ha descobert que els separatistes per donar suport als Pressupostos Generals exigeixen la irrenunciable Autodeterminació per trencar Espanya, la qual cosa curiosament va ser revelada per Quim Torra entre els 21 punts de negociació ocults des de fa dos mesos i curiosament revelats per uns i descoberts per d’altres en vigílies pressupostàries. Així com l’exigència també d’un mediador internacional o la formació d’una taula entre partits favorables a la independència al marge del Congrés dels Diputats o del Parlament.

Tot això accentua la sensació d’engany que té la societat espanyola defraudada a més perquè no s’han convocat eleccions, ni s’ha regenerat la vida pública, com es pot percebre en nombrosos exemples que afecten el mateix Govern, ni s’ha apaivagat, sinó al contrari, la tensió a Catalunya. I sobretot la sensació que Sánchez estava disposat a pagar qualsevol preu per aguantar uns mesos més a La Moncloa han fet la situació insostenible.

Per això aquests Pressupostos Generals de l’Estat s’han rebutjat i la sensació ara és que acaba el cicle de l’únic govern en democràcia que no ha sortit de les urnes i que ha arribat al final de l’escapada. Vuit mesos inútils que no han tranquil·litzat Catalunya, que han deteriorat la situació econòmica i que només han servit per trencar la unitat, que caldrà restablir, dels partits constitucionalistes. Amb un PSOE més inclinat als Partits que volen trencar la Constitució i Espanya que als que volen defensar-les. El penós balanç fa inevitable una comparació. Dos presidents de govern, Adolfo Suárez i Mariano Rajoy, que es van enfrontar i van superar dos cops d’Estat i un altre president, Pedro Sánchez, entossudit a governar amb els colpistes.

S’obren ara dos escenaris: continuar governant en precari i víctima de xantatge, o convocar eleccions. Si vol fer-ho abans de les Eleccions Municipals i Europees previstes al maig, ha de convocar el 19 de febrer o el 5 de març, perquè puguin celebrar-se el 14 o el 28 d’abril respectivament. És un disbarat –perquè coincidirien amb el judici al Prucés–, però precisament per això, és possible. Pot fer coincidir les pròximes Eleccions Generals amb les del mes de maig. En qualsevol cas el nou Govern haurà de sortir de les urnes.