Es tracta d'Espanya

Acaba una Legislatura que no ha durat ni nou mesos, la més atziaga des de la restauració de la democràcia i en la qual per primera vegada un President, que havia perdut les eleccions amb el pitjor resultat, ha governat Espanya amb els que tenen per objectiu trencar-la. No trobaríem en tot el món un cas en el qual un país és governat pels qui van aspirar a destruir la seva unitat.

Ja no és només que governar amb els hereus d’ETA o amb els amics de Maduro no és acceptable en democràcia, és que fer-ho amb els separatistes colpistes, sotmesos a l’actuació de la justícia per haver infringit les lleis vigents, no té parangó. És realment sorprenent que els qui qüestionen la separació de poders li hagin demanat al Govern que han donat suport que influeixi en l’actuació judicial, en obligar l’advocat de l’Estat la retirada de l’acusació de rebel·lió.

No sé si som tots realment conscients de la situació a la qual ens ha conduït el pitjor President que ha tingut Espanya. Ningú en tan poc temps ha fet tant mal. La societat catalana no s’ha apaivagat, al contrari, està més dividida que mai. El cap de l’Estat, el Rei, és insultat i menyspreat en les seves visites a Barcelona, els CDR campen al seu aire, en suport de vagues aclamades pel mateix President de la Generalitat, el que ha escrit “Els espanyols són bèsties carronyeres, escurçons, hienes, amb una tara a l’ADN”.

És Joaquim Torra, el mateix que va entregar al President del Govern d’Espanya, en la ignominiosa cimera bilateral de Pedralbes, el document amb els cèlebres 21 punts entre els quals figurava l’“irrenunciable dret a l’autodeterminació i l’abolició de la Monarquia”. I per què es demana el canvi de sistema polític d’un Estat que es vol abandonar? Probablement aquesta serà la segona part secreta d’un pacte, que va ser revelat en vigílies pressupostàries pel separatisme, com una advertència per continuar fent passar per l’adreçador en la pròxima legislatura si són decisius.

I això és el que es veu venir. El PSOE ha abandonat el bloc constitucional, cap al qual dirigeix totes les seves invectives, i aspira a reeditar el bloc de la moció de censura que en una segona part, seria molt més exigent. Indults, però no només. Autodeterminació i República a Espanya i en una Catalunya independent. Per després federar-les. Mentrestant el “Prucés” compareix davant de la justícia, més dividit que mai, no només entre els pròfugs, i els encausats, sinó entre aquests també. Entre els que per demostrar la seva innocència, com Forn, reconeixen el frau del “Prucés”. O sigui que era una pantomima i els que intenten allargar l’engany com Junqueras: que “estima tant Espanya” que per això vol separar-se’n.

La defensa judicial del separatisme es basa a apel·lar a una suposada democràcia per sobre del Dret quan és precisament el contrari, no hi pot haver Democràcia sense respectar i complir les Lleis, com saben molt bé a Europa, on el separatisme és reconegut tan sols per l’extrema dreta i no entenen com les Autoritats d’una part de l’Estat que han estat elegides d’acord amb unes Lleis i una Constitució, promouen la ruptura amb aquest Estat.

Aquestes són les Eleccions més transcendentals des de la restauració de la democràcia. Es decideix la unitat d’Espanya, la Constitució, la Monarquia Parlamentària i l’Estat de Dret. I compareixen dos grans blocs. El de la Moció de Censura, en el qual són decisius els que volen acabar amb la Transició i el nostre model d’Estat. El de Colón, el de totes les persones que volem acabar amb els que volen eliminar Espanya.

Encara que no s’entengui en aquests moments que Inés Arrimadas, líder del partit més votat a Catalunya, abandoni ara el Parlament i no ho hagi aprofitat per presentar la seva investidura o que legitimi el pròfug amb la seva inexplicable i frívola excursió a Waterloo, l’important ara és que els qui ens manifestem espontàniament a Colón només per donar suport a la Constitució espanyola i la Unitat d’Espanya, seguim units, sumem i guanyem com a Andalusia i siguem capaços de derrotar el que sens dubte continuarà negociant, com s’ha demostrat, amb els colpistes catalans, la venda d’Espanya que el Partit Popular ha aturat.