Metgessa, dona, mare… no sempre en aquest ordre

He de reconèixer que mai no m’he sentit discriminada en l’àmbit laboral per companys homes, mai no m’he sentit qüestionada professionalment per ser dona i mai no he percebut que es valorava menys la meva tasca com a dona. Però, malgrat aquesta percepció, opino que en el món mèdic, com en d’altres, no hem resolt en absolut el tema del gènere. Hi ha una minoria tangible de dones en massa dels grups de treball en què participo o de les comissions a què assisteixo.

Malgrat haver-hi una feminització clara de les professions mèdiques, la majoria de càrrecs de lideratge i representació estan ocupats, globalment, per homes (caps de servei, direccions, representació institucional...). Confiar que l’increment notable de la presència de dones a la Medicina doni lloc a una millora en la representativitat pot ser una quimera. Es dóna la paradoxa que en àmbits molt propers com la Infermeria, amb una majoria de dones a la professió, gran part dels càrrecs de responsabilitat o lideratge estan en mans d’homes.

Veiem també el món universitari, en què la presència de la dona entre l’alumnat és predominant –un 53% de les estudiants universitàries a l’Estat són dones–, en canvi, predominen els homes entre el professorat i només hi ha un 19% de dones catedràtiques. Es pot objectar que la presència de la dona en algun dels àmbits universitaris és recent, però, fins i tot analitzant àmbits universitaris amplament feminitzats des de l’inici, tal com passa a Infermeria, la representativitat en els nivells alts és escassa.

Portem poques dècades d’eclosió de la dona a la vida pública i realment han canviat moltíssim les percepcions en relació a ella. Mireu, com a exemple, la cançó El Pantalón, de Conxita Bautista, difosa en un programa de la Nit de Cap d’Any. Ara fa escassos 50 anys d’allò, és a dir, era el temps de la joventut de les nostres mares. Els meus pares es van mostrar incapaços d’entendre el sentit de la cançó. Des d’aleshores, les coses han canviat molt. La sobrecàrrega de la dona en l’àmbit familiar, amb la criança dels fills i la gestió de la llar, no és exclusiva ni molt menys de l’àmbit mèdic. Però cal ser molt conscients que, quan major és la responsabilitat laboral, la denominada tasca domèstica suposa una major sobrecàrrega física i emocional. Aquesta és la clau de volta que vull destacar: la sobrecàrrega que pateix la dona és més evident en les ocupacions d’elevada exigència professional.

Les coses han canviat molt, però cal que encara canviïn més. Cal ser molt més conscients del que un article mèdic recent anomenava els nostres punts cecs en el tema dels prejudicis de gènere. Suposar que el pas del temps millorarà la situació és suposar massa.

Tenim punts cecs que hem d’identificar clarament en l’àmbit personal i estructural. Hi ha l’exemple de les universitat catalanes, que ja s’han posat les piles amb la creació de la Comissió de Dones i Ciència per al desenvolupament de les polítiques de dones en l’educació superior i la recerca. Les possibles fórmules són moltes. Clarament hem de buscar mesures per pal·liar les dificultats de les dones en l’àmbit professional. Potser no hi serem a temps per a la nostra generació, però sí per a les futures generacions de dones i homes.