A la recerca de la felicitat

Els pensaments positius o negatius condicionen les nostres accions. Trobem estudis que afirmen que la ment humana està programada per ser optimista, i trobem investigacions que manifesten tot el contrari.

En l’àmbit de les organitzacions els conceptes felicitat i motivació estan molt presents. Hi ha empreses modèliques i altres de patètiques. Les primeres entenen que tenir cura del grup i apostar per un bon clima, es tradueix també en millors resultats, les segones, apliquen la cosmètica, és a dir, maquillatges de mala qualitat que amaguen la veritable cultura organitzativa. La veritat és que en general preval un corrent de desànim col·lectiu que es respira, contagia i contamina.

Em pregunto si la velocitat amb què succeeixen les coses al nostre voltant, i la pressió per la immediatesa en l’obtenció de resultats, generen frustració. Si el tedi generalitzat no fos tan evident, no existirien actualment al mercat eines d’allò més diverses per motivar. En definitiva, tota una croada en la recerca constant de la felicitat.

Compartint conversa amb una dona extraordinària, va sorgir el concepte optimalisme, terme encunyat pel professor de Harvard Tal Ben-Shahar, el qual afirma: “No es tracta de pensar que tot és meravellós, sinó de mantenir la il·lusió, però amb els peus a la realitat.” Ser optimista-realista. Optimisme és la predisposició per entendre i analitzar la realitat des del seu aspecte més positiu. Realisme és percebre el que ocorre tal com succeeix.

Des de llavors, “l’optimalisme” m’acompanya com un codi secret que no pretén anar més enllà de transmetre que ser realista no està renyit amb perseguir un somni, simplement es tracta d’utilitzar els nostres recursos cognitius per adaptar-nos a la realitat i posar en ordre idees, accions, que permeten transformar promeses i objectius en realitats.

Què influeix en la motivació de les persones? Si analitzem l’etimologia de la paraula, observem que procedeix dels vocables llatins motus, mogut, i motio, moviment. És a dir, aquella il·lusió, estímul, voluntat o impuls, que ens empeny a prendre determinades decisions i a realitzar determinades accions. Sentir il·lusió necessita inspiració, aquella influència que ens desperten determinades coses o persones que tenen la capacitat d’influir i infondre idees i afectes, capaços de despertar el nostre entusiasme.

A les organitzacions, són diversos els factors influents: cultura organitzativa, estabilitat, reptes, fórmules de reconeixement, comunicació organitzacional, lideratge... Encara que aquest últim és un aspecte clau, no sempre la motivació del personal d’una organització recau només en qui lidera.

El grup és responsable. L’automotivació, com l’autolideratge i el compromís, és individual, personal i intransferible.

Existeix certa saturació sobre el lideratge perfecte i la comparació de caps versus líders; en canvi, en poques ocasions s’analitza el propi grup. Examinar els processos grupals, les fases per les quals transita el conjunt, els comportaments, les complexes relacions interpersonals, intragrupals i intergrupals... No s’inverteix temps a observar i cuidar grups , on es generen conflictes, alguns d’evidents, altres de silents i, enmig de la conspiració del silenci, falta de cohesió i desmotivació.

Les organitzacions haurien de plantejar, com a estratègia i com a inversió, incorporar en els seus equips de professionals experts en la conducció de grups