La farsa del judici

En el Ple de la Paeria del divendres 22 Òmnium-Lleida Ponent també es va adherir a la Moció per denunciar la farsa de la justícia espanyola, endegada d’ençà del referèndum de l’1-O

I no podia ser d’una altra manera a la vista de la vulneració de drets col·lectius i individuals detallada en el mateix text de la moció i que ha estat també denunciada per diferents organitzacions internacionals.

Sorprèn la parcialitat de l’actual cap d’estat que en lloc d’adoptar una actitud arbitral, dialogant i receptiva a les necessitats i aspiracions de les diferents comunitats i nacions que, tant si volen com si no, conformen l’actual territori espanyol, el 3 d’octubre del 2017 va justificar el sectarisme i la violència exercida, dos dies abans, per part de la Policia nacional i la Guàrdia Civil, les quals van contravenir clarament les instruccions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que demanava la retirada d’urnes sense alterar la convivència ciutadana.

No, no van alterar la convivència ciutadana, no. Van ocasionar més de 1.000 lesionats, alguns de força greus, com el cas del nostre conciutadà Enric Sirvent. I ara sabem que això és el que passa quan “los muros humanos se lanzan contra la fuerzas del orden”.

Però, ah!, ja hi tornem a ser; abans d’ahir el rei va fer un altre Tres d’octubre en el discurs d’agraïment en ser guardonat amb el Premio Mundial de la Paz y de la Libertad per part de la Asociación Mundial de Juristas. I que diu el rei; afirma que “no hay democracia por encima de la ley”... Aquesta afirmació estava en el context d’una dissertació sobre fonaments o filosofia del dret? No, no pas. Era un toc de suport directe al judici de la vergonya, una ingerència més per pressionar el Tribunal Suprem, en aquest cas, des de la més alta instància de l’Estat. I aquesta concepció de la democràcia i de la llei no casa amb el parer de molts estudiosos, juristes i filòsofs, un del quals, el filòsof Joan-Carles Mèlich, en un dels seus llibres editat fa temps diu que “perquè hi hagi democràcia cal que s’accepti que cap dret, cap llei seran suficientment justos”. El mateix autor comenta que, entre altres textos ha pouat en l’Antígona de Sòfocles.

D’altra banda, hem de ser conscients que tant la instrucció d’aquesta causa general com els Tribunals triats per jutjar-la estan farcits d’irregularitats i il·legalitats. Il·legalitats tan greus com que no podran acudir a una segona instància dins l’Estat espanyol. I, quan resolguin el recurs i es pugui acudir al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, hauran passat bastants anys dins les presons.

També hem de condemnar l’estigmatització que el Ministeri Fiscal fa, dia rere dia, en el seus interrogatoris respecte a si els encausats són o no socis de l’ANC o d’Òmnium Cultural, la qual cosa, als d’Òmnium ens recorda les persecucions i tancament que vam patir durant la dictadura.

Cal afegir també a aquesta moció l’arbitrarietat dels empresonaments provisionals, i, en especial, pels quasi 500 dies que fa que estan tancats tant el Jordi Sànchez, com el nostre president, Jordi Cuixart, mentre que persones condemnades encara no han entrat a la presó, algunes amb l’argument que tenen fills petits, com si el Jordi Cuixart no en tingués...

Aquesta revenja, aquest càstig, aquesta repressió contra persones innocents, moltes d’elles escollides per una bona part de la ciutadania de Catalunya, repeteixo, aquesta repressió no és pas signe de fortalesa sinó, com a mínim, de debilitat i d’inseguretat.

Tot plegat vergonya, senyors, vergonya i indignació...