El gran puzle mundial

Munic va tornar a acollir, els dies 13 i 14 de febrer, la conferència anual sobre seguretat, un Davos geopolític per debatre sobre els problemes de seguretat i defensa mundial. El tema central a tractar, El gran puzle: qui reordenarà les peces? ja plantejava una crua i inquietant realitat: el creixent i perillós desordre imperant avui en les relacions polítiques i econòmiques internacionals.

La dislocació de l’aliança transatlàntica entre els EUA i la UE va quedar patent amb el xoc frontal entre les posicions del vicepresident nord-americà, Mike Pence, i la cancellera Angela Merkel. Les dures recriminacions del primer als seus tradicionals aliats europeus, tant en el fons com en les formes, està minant els ponts entre ambdós costats de l’Atlàntic. Els EUA intenten dividir els països membres de la UE, passant de Brussel·les, reforçant els nexes bilaterals amb el grup de Visegrad. Merkel va reafirmar la defensa del multilateralisme però, quan s’atansa el final de la seua carrera política, ni Alemanya ni la UE no tenen les capacitats per oferir un projecte alternatiu de refundació de l’ordre internacional. El president Macron no va anar a Munic. L’eix francoalemany, reafirmat amb el tractat firmat el 22 de gener a Aquisgrà, afrontarà moltes dificultats per aconseguir rellançar la UE. Itàlia és un soci díscol. I el Brexit continua incert. Difícilment serà la UE qui aconsegueixi recompondre el gran trencaclosques mundial. Sense els EUA, queda fragilitzada davant tercers. Trump no és de confiança. Putin ambiciona refer la seua esfera d’influència d’antany, la de l’URSS. I Xi Jinping reforça el seu poder personal liderant un Partit Comunista, que controla l’economia i la societat xinesa.

L’envellida Europa està en una delicada situació geoestratègica: a un costat, l’“America first” de Trump i, a l’altre costat, la veïna Rússia de Vladímir Putin i un convuls Orient Mitjà amb Turquia i l’Iran reforçant la seua influència política i religiosa musulmana, sunnita o xiïta, a la regió. I continua reemergint el colós xinès, que va penetrant sigil·losament a tot Europa. Berlín i París desconfien d’una subtil Xina que sap guardar les formes però pregona la seua visió del multilateralisme “amb característiques xineses”, Pequín prossegueix la seua expansió geopolítica, econòmica i financera amb instruments estratègics com les Rutes de la Seda. A més, la Xina ja és una superpotència econòmica i tecnològica, que també ambiciona ser-ho militarment.

Tot això succeeix en un marc de creixent desordre econòmic mundial difícilment reconduïble per uns organismes de cooperació internacional, com l’OMC, el BM, l’FMI i d’altres, cada vegada més discutits. I els litigis comercials entre els Estats Units i la Xina se sumen a una desacceleració de l’economia xinesa, que perjudica la Unió Europea, el Japó, Corea del Sud, Austràlia i altres economies avançades molt dependents de les seues exportacions a la Xina. Per reduir aquesta dependència comercial, el Japó i la UE van concloure un Acord de Lliure Comerç, en vigor des de l’1 de febrer, que constitueix una àrea comercial que suma uns 635 milions de consumidors.

Brussel·les no es fia d’un Trump que va anunciar una possible cimera amb Xi Jinping per segellar un acord per resoldre les disputes comercials. De moment i mentre segueixen les negociacions bilaterals, es va demorar la pujada d’aranzels a productes xinesos per un valor de 200.000 milions de dòlars prevista per a l’1 de març. A l’excèntric president Donald Trump li agrada asseure’s cara a cara amb Xi Jinping. I fins i tot és capaç de lloar el dictador nord-coreà Kim Jong-un un dia abans de fracassar estrepitosament la cimera que es va celebrar aquesta setmana al Vietnam.

En canvi, Trump no s’avé amb Merkel i va amenaçar d’apujar els aranzels aplicats a les importacions dels automòbils europeus. El 2018 ja va apujar els aranzels de l’acer i l’alumini europeus. Ara, podria penalitzar sobretot les marques automobilístiques alemanyes, molt competitives en el mercat nord-americà. Trump busca reequilibrar tant sí com no el dèficit comercial nord-americà. Però, aquesta vegada, va sorprendre tothom en afirmar que els cotxes europeus importats pels Estats Units amenaçaven la seguretat nacional.

En tot cas, les negociacions seran dures. Brussel·les s’haurà de mostrar extremament vigilant. Washington podria prioritzar resoldre els seus litigis comercials amb Pequín per després pressionar amb més força la Unió Europea. Donald Trump ja no considera els europeus com els seus principals aliats polítics o socis comercials sinó com uns adversaris i competidors en un món cada vegada més complex i perillós. Anem cap a una nova i incerta Guerra Freda.