Els Camps Elisis del nostre segle

Els Camps Elisis són, des de la seva inauguració el mes de maig de 1864, el gran pulmó verd de la ciutat de Lleida. Sort n’hem tingut, atenent a la política de les últimes dècades consistent a fer passar per zona verda àmplies àrees pavimentades i places de ciment, que els nostres avantpassats de mitjans del segle XIX tinguessin una visió moderna de com s’havia de plantejar el creixement de Lleida en el moment que s’enderrocaven les velles muralles que la comprimien. Aleshores, Lleida era una capital que no arribava ni als 20.000 habitants, i els alcaldes Mestre, Fuster i Sol van fer una aposta que ha arribat fins als nostres dies, per bé que aquell parc que va ser el centre de la nostra vida lúdica i cultural com a mínim fins a la Guerra Civil, necessita ara una nova mirada. Si bé cal fer una aposta que estengui les zones verdes de forma generosa per tota la trama urbana, totes les capitals tenen també un gran parc de referència, que a Lleida ha de ser necessàriament els Camps Elisis.

Romà Sol i Carme Torres escrivien ja fa més de vint anys al llibre Els Camps Elisis de Lleida (1996) que el parc havia anat perdent, amb l’evolució de la societat, el lloc de privilegi que havia tingut en la vida lleidatana. Mirant cap al futur, es preguntaven: “Quins són els comportaments dels lleidatans d’avui? Com és llur vida social i de diversió? Contestem aquestes preguntes i tindrem la resposta a què cal fer perquè la ciutat i els lleidatans tornin a identificar-se amb els vells Camps Elisis.” És un enfocament del tot vigent i molt modern, en el sentit que convida a redefinir el parc partint dels gustos i les preferències dels ciutadans que l’han de gaudir en el present. És en aquest sentit que resulta molt interessant escoltar les opinions i les idees dels veïns per bastir el que ha de ser un autèntic projecte de ciutat.

A banda dels jardins, el parc té un conjunt de construccions que, en el moment que es van edificar, estaven pensades per a uns usos que segurament avui necessiten ser repensats. Des del Teatre al Xalet, passant pel discutit Palau de Vidre. Hi caben propostes relacionades amb l’esport, amb les activitats lúdiques familiars, amb la restauració o amb l’oci, i han de ser els mateixos ciutadans els que han de participar activament en l’elaboració d’aquest projecte. I entre aquestes idees no ens ha de fer por la possibilitat d’afrontar la demolició d’una estructura com la del Palau de Vidre, que en el seu moment es va aixecar com a pavelló firal i que, amb els anys, ha acabat quedant com una infraestructura poc funcional, de difícil manteniment i estèticament aparatosa en un entorn de jardins i vegetació. Recuperar l’espai que ara ocupa el Palau de Vidre projectat per l’arquitecte Josep Maria Cots i Massana per retornar-lo al parc hauria de ser una idea a considerar per revitalitzar els Camps Elisis del segle XXI.

Una altra qüestió que té impacte en aquest espai ciutadà és el seu ús com a recinte firal. És, sens dubte, un altre aspecte que cal valorar bé. Quan diem que Lleida és i ha de ser capital i que, per tant, ha de mirar el futur amb més ambició i amb esperit de superar-se, també estem dient que volem que la Fira de Lleida pugui anar més enllà. Tot i que ja és la segona fira de Catalunya en nombre de certàmens i l’única, juntament amb Barcelona, amb fires internacionals, necessita un recinte a l’altura d’allò que vol ser. Cal que la Fira projecti què necessita per arribar a aquest punt de destí, per mantenir i fer més grans fires com Municipàlia o Sant Miquel, i per consolidar certàmens més nous com Exprotren –que se celebra aquest cap de setmana– o Innocamping, per posar dos exemples. Amb ambició. I a partir d’aquí, caldrà avaluar si ens fan falta nous serveis o nous pavellons a l’actual espai firal o si, fins i tot, s’hauria de plantejar un canvi d’ubicació que permetria fer gran la Fira i, al mateix temps, alliberar una gran superfície per al creixement dels Camps Elisis com a parc. Ara és el moment de dibuixar els Camps Elisis del nostre segle.