Generació sandvitx

Segons indica la Wikipedia, el concepte sándwich va ser recollit per la Real Academia de la Lengua el 1927. En l’àmbit sociolaboral, el terme va ser utilitzat per primera vegada l’any 1981 per una treballadora de l’àmbit social, Dorothy Miller. Amb això volia referir-se a la situació de les persones, majoritàriament la viscuda per les dones, que es trobaven atrapades com ho estan el formatge o el pernil per les respectives llesques de pa. M’atreveixo a dir que un tall, suau i desitjat –format pels fills–, i l’altre tall, dur i heretat –el dels pares–. I al mig de les dos i aguantant la pressió, i fins i tot les mossegades dels seus estimats familiars, les dones.

Sense abandonar els ‘millennials’

En ple segle XXI, la generació dels nascuts en l’edat digital, circulant vertiginosament per les autopistes de la hiperconnectivitat i consumint continguts via streaming a tal velocitat, estan arribant, sense ser-ne conscients, al seu quaranta aniversari. Sense perdre la seua afiliació a l’equip dels millennials, categoria que se’ls dóna per la seua data de naixement, la societat els ha ficat de ple en un nou grup, el del sandvitx.

Per a consol de les dones actuals, els seus integrants són multigènere i el camp de joc es lliura en un doble front, el professional i el familiar. Com a causes que provoquen que les persones d’aquesta edat s’hi sentin cada vegada més obligades, s’assenyalen l’edat cada vegada més tardana en la qual les dones passen a tenir el seu primer fill, la qual cosa té com a conseqüència tenir fills petits als quaranta. I l’augment de l’esperança de vida amb l’envelliment dels pares i la necessitat que tenen de dedicar-los la nostra atenció.

Consideració laboral cap a la generació del sandvitx

Indiquen els experts en Recursos Humans que la principal conseqüència de pertànyer a aquesta família Sandvitx és la situació d’estrès en la qual viuen els seus membres, ocupats amb els fills i preocupats pels pares.

Per la seua part, els responsables de la direcció de persones de les empreses intenten trobar mesures preventives i correctives que intentin conciliar la vida laboral i familiar. Un recent estudi del IESE assenyala que quan els/les caps tenen persones grans al seu càrrec és més fàcil que promoguin acords personalitzats d’horaris amb els seus col·laboradors. Tanmateix, no ocorre el mateix quan els comandaments tenen els fills petits. En contra del que es podria esperar, les persones en posicions de supervisió o comandaments intermedis que tenen fills menors de catorze anys tenen una escassa predisposició a facilitar la conciliació als seus empleats.

Potser aquests últims supervisors tendeixin a pensar que si ells, que tenen fills petits i també responsabilitats professionals, són capaços d’afrontar-les, els seus col·laboradors haurien de fer el mateix sense necessitat de “tanta” ajuda dels altres.