Capitalitat i industrialització

Tot i que l’atenció informativa de les properes dos setmanes en el camp de la política estarà lògicament centrada en les eleccions generals, els qui d’aquí a una mica més d’un mes i mig volem un canvi a Lleida, també estem molt pendents del calendari que tenim al davant i de mirar com fem arribar els nostres missatges enmig de tant de soroll. No sé si cal insistir gaire en l’anormalitat d’aquestes eleccions al Congrés i al Senat, amb candidats que estan sent simultàniament jutjats al Tribunal Suprem i que no poden participar amb normalitat en la campanya perquè estan en situació de presó provisional, com és el cas del cap de llista per Lleida, el Pirineu i l’Aran, Jordi Turull. En la campanya de Jordi Turull segur que hi haurà temes coincidents amb els que durem a la campanya de les municipals. Necessàriament, compartirem tot allò que té a veure amb el moment que viu el país, sobre la forma com vehiculem el mandat sorgit del referèndum de l’1 d’octubre i com reivindiquem la llibertat per als presos polítics i el lliure retorn dels exiliats. Però també compartirem necessitats del dia a dia del nostre territori, importants perquè Lleida pugui exercir el paper que li correspon com a capital.

És en aquest àmbit, en el de la capitalitat de Lleida, que quan comences a definir propostes ràpidament aflora una carència històrica de la nostra ciutat: la industrialització. És una enorme anomalia que el 2019 encara ens hàgim d’estar plantejant com industrialitzem Lleida, i que aquest continuï sent un repte reiterat cada quatre anys en cadascun dels programes electorals que he tingut l’oportunitat de revisar. Al contrari del que passa amb altres ciutats del nostre entorn, com Girona, que guanya població i ha hagut d’augmentar el nombre de regidors en aquestes eleccions municipals, Lleida n’està perdent. Si el 2012 havíem arribat a la ratlla dels 140.000 habitants (139.834, segons l’Idescat), en aquests darrers anys n’hem perdut 2.500 fins a quedar en els 137.327 de 2017. Això pot tenir múltiples explicacions, però una de les quals és que la falta d’oportunitats vinculades a la feblesa del sector industrial fa que hi hagi gent que ha de marxar a guanyar-se la vida fora i, per una altra banda, que Lleida no atregui talent de fora.

Durant anys, Lleida ha optat per ser una capital purament administrativa, amb un model centrat gairebé de forma única pel sector serveis i comerç, segurament un model que tenia sentit en un moment concret, però ara amb això no en tenim prou. Hem de ser capaços de desenvolupar un entorn atractiu per a la captació d’empreses que aportin valor afegit, ocupació de qualitat i que situïn la nostra ciutat en condicions de competir amb els nostres veïns de la Franja d’Aragó per inversions que massa vegada ens han passat de llarg. En un moment en què empreses multinacionals de tot el món s’estan interessant per invertir i establir-se a Catalunya, Lleida ha de ser capaç d’oferir sòl industrial de forma ràpida i en condicions competitives, ofertar condicions fiscals favorables i facilitar al màxim els tràmits administratius. En canvi, la nostra oferta a aquestes companyies de vegades acaba sent tan decebedora com exemplifica el polígon El Segre, un espai industrial en estat d’abandó i sense aigua potable. Hem de captar empreses d’alt nivell i, al mateix temps, hem de retenir les empreses de casa nostra que en algunes ocasions opten per anar-se’n per poder créixer en un entorn més favorable. És necessari valorar tot un seguit d’intangibles que tenim al nostre abast per fer que Lleida sigui atractiva als inversors: sòl, aigua, energia, bones comunicacions, situació geoestratègica, la necessària relació entre la UdL, el Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida i el centre Europeu d’Empreses i Innovació de la Caparrella.

L’aposta per la industrialització i l’economia productiva no només té raó de ser en l’àmbit del necessari increment del pes específic de la nostra capital en el terreny empresarial, sinó que és una aposta estratègica per la millora de la ciutat en el seu conjunt. Més empreses potents comporten atracció de talent forà i retenció de joves molt formats que avui marxen per falta d’expectatives, així com la possibilitat que aquells que se’n van haver d’anar i vulguin, puguin tornar. Si, a més, aquestes companyies produeixen productes d’alt valor, els sous que podran pagar seran més elevats i això també repercutirà en més consum i a fer que la roda de l’economia es mogui de forma saludable. Lleida no pot ajornar més temps aquesta assignatura pendent. Aquestes eleccions municipals han de ser les del canvi polític, però no només per canviar el partit que governi la ciutat, sinó per posar fi a quaranta anys de deixar passar oportunitats perquè Lleida sigui la capital que, amb ambició, pot arribar a ser.