Algèria en una cruïlla

El món àrab i l’Orient Mitjà continua sent una vasta regió política i econòmicament convulsa. A començaments de l’any 2011 va viure una onada de manifestacions populars, batejades com les primaveres àrabs, que reflectien la voluntat popular de reforma d’uns règims tancats, autocràtics o dictatorials. Però les justes esperances de modernització i democratització van resultar frustrades.

Vuit anys després, les causes que van provocar aquells aixecaments el 2011 s’han agreujat. I les ànsies de canvis polítics i socioeconòmics han tornat a manifestar-se a Algèria. Els joves algerians més educats, informats i connectats amb la diàspora a França i altres països europeus, persisteixen a voler aconseguir pacíficament canviar un règim tancat, rendista i clientelar que en beneficia uns quants. L’Islam hi és present perquè Algèria és un país majoritàriament musulmà. Però els algerians, com els tunisians i marroquins, entenen que per construir un Estat de Dret, la religió ha de quedar fora del camp polític i no ser la font de Dret que ha de regir la Societat.

Abdelaziz Bouteflika, avalat fins ara per les oligarquies militar i empresarial, ha estat expulsat després de dos dècades al poder. I s’obre una incerta etapa gestionada pel president de la Cambra Alta, que ha de portar a una ràpida convocatòria d’eleccions presidencials. Però els algerians que van sortir als carrers exigint profunds canvis no acceptaran una transmissió dinàstica del poder al si de les mateixes elits, clans o xarxes familiars que van controlar el país des de la seva independència. En aquesta transició política, l’Exèrcit hi exercirà un paper clau.

Algèria té un gran potencial de creixement econòmic però va ser pèssimament governada. És el país més extens del continent africà amb 42 milions d’habitants. Alberga al seu territori grans recursos energètics, principalment petroli i gas, explotats des de fa seixanta anys per l’empresa pública Sonatrach. Però el país va esdevenir molt dependent de les exportacions energètiques, i es va convertir en una economia rendista que va comprar la pau social a base de subvencions públiques.

El Govern subvenciona el carburant, l’aigua, l’electricitat, la salut, l’habitatge i els productes bàsics. Una estratègia afavorida per l’alça del preu del petroli des de l’any 2003 i que el 2011 va assolir els 110 $ el barril de Brent. Una part de les abundants divises que es van obtenir es van destinar a unes inversions en infraestructures que també van millorar les condicions de vida dels algerians. Però una altra part de les rendes petroleres es van malbaratar a causa de la corrupció endèmica de les elits polítiques i econòmiques del país. A més a més, el Govern també va incrementar la despesa militar i va convertir Algèria en el cinquè importador mundial més important d’armes durant el període 2012-2016.

L’economia, poc diversificada, pràcticament dependent del petroli i gas, que representen el 95 per cent de les seves exportacions i el 60 per cent dels ingressos fiscals. Unes divises necessàries per importar gairebé tots els béns i serveis que el país consumi. El sector públic és omnipresent mentre que el privat està essencialment compost per PIMES. I les empreses estrangeres continuen reticents a invertir amb un marc jurídic opac i insegur en el qual les empreses locals copen els contractes públics. I el sector turístic està per desenvolupar. Tot es va torçar quan els preus energètics van caure dràsticament a partir de l’any 2014. I la crisi es va aguditzar encara més quan el 2016 el preu del barril es va situar a menys de 50 $ el barril. El dèficit públic va assolir el 15,7 per cent del PIB i les reserves de divises es van fondre al passar entre els anys 2013 i 2018 des de 200.000 milions fins a 80.000 milions de dòlars. Els preus del petroli van remuntar lleugerament però els problemes estructurals del país segueixen allà. I la crisi econòmica va esdevenir política i social quan els joves de menys de trenta anys, que representen el 55 per cent de la població, van començar a tenir dificultats per accedir al mercat laboral alhora que les portes a l’emigració a Europa es tancaven. A més, observaven com altres països veïns de la regió, entre els quals es troben el Marroc i Tunísia, sí que es desenvolupen. En canvi, Algèria segueix en una cruïlla.