La jornada màxima legal i llur vinculació amb Ponent

Aquest mes d’abril del 2019 ha vist com es complia el centenari del Reial decret, de 3 d’abril del 1919, que establia, en vuit (8) hores, la jornada màxima legal diària i en 48 hores la jornada setmanal en tots el treballs, amb vigència des de l’u d’octubre del mateix 1919

.

El Decret es publica signat per tot el govern de l’Estat, encapçalat pel president del Consell de Ministres Álvaro Figueroa y Torres, comte de Romanones.

Eren els temps en què hom creia i reclamava, especialment els treballadors i obrers, la distribució de la jornada en 8 hores de treball, 8 hores de lleure i 8 de descans. Temps de reclamacions i de vagues, algunes lligades a les comarques de Ponent, i a la construcció d’embassaments i de centrals hidroelèctriques. Temps en què el poble de Camarasa ha museïtzat recentment, amb la col·locació de cartells informatius en diferents cases i carrers, que cal llegir atentament i complementar amb una visita a les instal·lacions de la central hidroelèctrica.

El Decret, de 3 d’abril del 1919, que estableix la jornada màxima legal en 8 hores al dia, es promulga després d’una llarga vaga dels treballadors de La Canadenca, empresa que tenia la concessió de la construcció de l’embassament de Camarasa, i la distribució de l’energia elèctrica a la conurbació de Barcelona. A principis del 1919, acabada la Primera Guerra Mundial, es genera un creixent malestar entre els treballadors i, especialment, entre els contractats per La Canadenca. Camarasa quedava una mica lluny, i una mica aïllat, i les reclamacions obreres no tenien gaire ressò, però quan l’empresa proposa als oficinistes de Barcelona fer-los fixes a canvi d’una rebaixa de sou, comencen les protestes i les aturades, que, de seguida, s’estenen a altres àmbits de producció, i així la protesta es converteix en vaga general i en un greu problema d’ordre públic que afecta Barcelona, que es queda a les fosques per manca de subministrament elèctric, i tot Catalunya.

El Decret, que fixa en 8 hores la jornada màxima legal diària, no és pas una concessió graciable i generosa del poder, sinó un dret aconseguit per setmanes de lluita obrera i de protestes ciutadanes, que, per una vegada, posen Espanya en una situació capdavantera en la limitació legal de la jornada màxima de treball i el reconeixement de la distribució del dia en tres diferents fraccions de vuit hores.

També es donava reconeixement legal a la proposta de l’empresari gal·lès Robert Owen per millorar la productivitat, a mitjans del segle XIX.

Avui podem dir que aquesta regla dels tres vuits ha quedat guardada en el record dels romàntics, atès que l’art. 34 de l’Estatut dels Treballadors, norma principal i primera en la regulació de les condicions laborals, disposa que la duració màxima de la jornada ordinària de treball haurà de ser de 40 hores setmanals de treball efectiu, de mitjana, en còmput anual.

Així és com, des de fa anys, hem deixat en el record de la història la jornada de vuit hores, que tantes reclamacions, protestes, manifestacions, vagues, enfrontaments, lesions i morts ha generat arreu. Avui ja no parlem de jornada diària de treball, sinó de jornada setmanal (amb un cert contrasentit, perquè una jornada no pot ser mai una setmana, però què hi farem, ho diem així), i, a més, cal fer una mitjana en còmputs anuals i al capdavall resulta que quan tenim dies i/o setmanes amb una jornada laboral superior a la legal, compensa en altres dies i/o setmanes en què la jornada és inferior. D’aquesta manera, per evitar més confusions, els convenis col·lectius salven la situació pactant la jornada de treball, establint el nombre d’hores anuals de treball que, actualment, estarien en un màxim de 1.780 hores.

La vinculació de la jornada de vuit hores a Ponent no es limita a les actuacions de La Canadenca ni a les vagues del 1919. El comte de Romanones, president del Consell de Ministres, també tenia una vinculació indirecta, atès que estava casat amb Casilda Alonso-Martínez, filla del polític Manuel Alonso Martínez, ministre en diverses ocasions, senador i diputat escollit pel partit judicial de Cervera, molt vinculat amb persones i institucions de la Segarra i l’Urgell (vegeu el llibre de Ramon Boleda, Cal Trenca. Una nissaga carlista), recordat especialment a Tàrrega, que li ha dedicat un dels seus carrers principals.