Reivindiquem la nostra desobediència

El 13 d’abril ens van retirar els llaços grocs que, des del novembre del 2017, teníem penjats al despatx de la Crida-CUP, a la quarta planta de la Paeria i que, col·lectivament, i malgrat les advertències de la Junta Electoral, havíem decidit mantenir com una mostra ineludible del nostre compromís amb la independència, les persones preses i exiliades i, en definitiva, amb les llibertats col·lectives.

Vam rebre les denúncies fins a tres vegades de Ciutadans amb fotografies del nostre despatx i captures de pantalla de tuits personals i, com a corretja de transmissió, de la Junta Electoral, el VAR de l’Estat espanyol, que ha decidit que denunciar que s’empresona persones per posar urnes es propaganda electoral. La nostra resposta per escrit ha estat sempre la mateixa: “No hi ha dubte que la formació política i el grup municipal que represento poden emprar, i seguiran emprant, la bandera estelada i el llaç groc, així com qualsevol altre símbol que els identifiqui ideològicament en tots aquells espais on estiguin legítimament intervenint com a tals. I no cal dir que les dependències municipals que tenen cedides ho són de forma legítima i per a l’exercici de la seva activitat política.” Enfront dels requeriments de la Junta Electoral, teníem dues opcions: aquella que David Aranda anomena “lògica de la submissió creativa”, és a dir, tractar d’expressar els mateixos missatges fent ús de la creativitat per eludir l’aplicació de la norma en comptes de subvertir-la, o la segona, la que vam triar col·lectivament: mantenir els llaços, convençuts que treure’ls era assumir una més de les retallades de drets col·lectius que imposa de manera lenta i subtil l’Estat Espanyol.

I ens mantenim: els llaços grocs posen davant del mirall l’Estat espanyol, li recorden que té preses i presos polítics, exiliats i exiliades, per defensar un dret bàsic com és l’autodeterminació, per posar urnes. I per això, l’Estat els vol treure. Per això prohibeixen utilitzar a la televisió pública expressions com “presos polítics” i “exili”, perquè, si no es diuen, no existeixen.

I ens mantindrem. Seguim reivindicant l’acte de desobediència a les ordres de la Junta Electoral Central com un acte de dignitat que reivindicarem davant d’un judici que ens pot portar, a un de nosaltres, fins a un any de presó i inhabilitació.

Aquests dies toca, de manera ineludible, llegir Jordi Cuixart i el llibre de Benet Salellas Jo acuso. Del primer, una sentència que tots compartim: “La desobediència com a instrument de transformació social suposa assumir les conseqüències i cal reivindicar-la com una prova de la veritable salut d’un estat de dret social i democràtic”.

Del segon, la convicció de reivindicar l’acte de desobediència a les ordres de la Junta Electoral Central com un acte de dignitat, la voluntat de construir un judici polític davant de fets injustos vestits de legalitat però que amaguen autoritarisme.

La nostra voluntat, tossuda i col·lectiva, és anar-hi, anar-hi i anar-hi, perquè no ens faran callar.