El registre de jornada dels treballadors

Segurament, la majoria dels lectors heu degut sentir a parlar sobre l’obligatorietat o no de registrar la jornada dels treballadors, i l’únic que heu de tenir clar és que es tracta d’una qüestió polèmica.

Provaré de resumir molt breument (i molt a pesar meu) l’evolució normativa i jurisprudencial d’aquest més que discutit sistema de control.

Hem de tenir clar que no estem davant una cosa nova, el concepte del registre de jornada apareix per primera vegada el 1980, amb l’obligatorietat de registrar la jornada únicament d’aquells treballadors que realitzin hores extraordinàries. El primer canvi normatiu apareix el 1994, que canvia el criteri i estableix que, per poder computar si els treballadors fan hores extraordinàries, s’ha de registrar la jornada de tots, facin o no hores extres (Art. 35.5 Estatut dels treballadors)

El 2013 apareix un altre precepte que obliga a registrar les jornades dels treballadors a temps parcial.

El cert és que hem tingut una norma que exigia el registre de la jornada de tots els treballadors durant més de vint-i-cinc anys, encara que mai no s’ha exigit el compliment fins al 2015, a partir d’una sentència en la qual l’Audiència Nacional condemna una entitat bancària a establir un registre de jornada diària per a tots els treballadors (realitzin o no hores extraordinàries). Arran d’aquesta sentència, Inspecció de Treball inicia una campanya a nivell nacional per exigir el compliment de l’esmentada obligació, que, com coneixereu, va causar un ampli enrenou en empreses i va finalitzar amb nombroses sancions.

El 2017, el Tribunal Suprem estableix en dues sentències que la interpretació ha de ser l’anterior (la del 1980), amb la qual cosa només cal que registrin aquells treballadors que facin hores extraordinàries o bé els treballadors a temps parcial, això provoca que la inspecció paralitzi totes les seves actuacions sancionadores sobre l’esmentat control.

El 2018, l’Audiència Nacional sol·licita la revisió de les sentències del Tribunal Suprem al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), ja que continua entenent que ha de prevaler la seva versió, la de registrar la de tots els treballadors.

Finalment, arribem al 13 de març del 2019 (encara pendents de la sentència del TJUE), quan es publica un Reial Decret Llei (per als que no conegueu aquesta figura, es tracta d’una llei que emana del poder executiu i que només es pot dictar en casos d’“extraordinària i urgent necessitat”). En aquest cas, recordem que aquest reial decret matisa una norma que porta regulant-se des de l’any 1980, de manera que la urgència, al meu entendre, és una cosa discutible. En aquest Reial Decret Llei s’estableix de forma inequívoca l’obligatorietat de registrar la jornada de tots els treballadors a partir del 12 de maig del present any.

Per tant, hem de tenir clar que, a partir de l’esmentat dia, ja no hi ha dubte que s’ha de registrar la jornada, a través del mitjà que cada empresa consideri adequat, ja que en cas contrari es pot enfrontar a una sanció que va des dels 626 euros als 6.250 en funció del nombre dels treballadors i de si és la primera vegada que se’l sanciona.

Tota aquesta odissea reguladora i jurisprudencial que ha anat variant al llarg dels anys té un fort pols. D’una banda, els seus defensors, que creuen que amb aquesta exigència es corregirà la situació de precarietat salarial o de jornades abusives que pateixen alguns treballadors i, per l’altra, empresaris que advoquen cada vegada més per un sistema de treball per projectes i sense control presencial, basant-se en sistemes americans o multinacionals com a Facebook o Amazon.

En el dia d’avui, assessorem empreses que tenen gimnasos, videojocs, futbolins, pistes de futbol i no controlen ni volen fer-ho, quan un empleat està realitzant feina efectiva o està jugant a billar. El que l’empresa pretén és crear un ambient relaxat i que es compleixin els objectius en els terminis marcats i que, si algun treballador no vol o no pot anar a treballar un dia, ho pugui fer des de casa.

Això és apostar per flexibilitat horària, per modernitat i no amb aquests sistemes de fitxatges amb controls biomètrics que ens pretenen implantar, que només calculen si el treballador ha estat dins de la sala el temps establert, però, que en definitiva, no pot controlar si ha estat treballant o simplement assegut a la cadira, i que contradiu les mentalitats liberals dels nous empresaris del segle XXI.

Entenc aquest nou canvi normatiu com un retrocés sense precedents per a les organitzacions empresarials i una nova dificultat o burocràcia afegida al ser empresari.

La realitat és que el pagament d’hores extres està desincentivat, això significa que l’empresari que paga als seus treballadors hores extres, aquest concepte no cotitza per a les prestacions d’atur ni per a la jubilació (només es tenen en compte per a les baixes per accident), encara que, per a l’empresari, té el mateix cost. És per aquest motiu que, als ulls del recaptador, el pagament d’hores extres és ideal, ja que cotitzen, però la Seguretat Social no les ha de reservar per al futur, ja que no necessitarà aquests recaptació i la pot disposar per a altres tasques.

En definitiva, una mesura que, sota el paraigua de voler controlar llargues jornades sense retribució, amaga una realitat que pretén aflorar hores extres per recaptar més i excloure’l de les prestacions futures.

Gran invent, en perjudici no només d’empresaris, sinó també dels treballadors.