Guanyar o perdre, qüestió d'actitud

La Vanguardia publicava el 9 de maig que la derrota del FC Barcelona als grans escenaris de la Champions no es produeix només per una qüestió física, ni només per un motiu futbolístic, sinó també per raons d’índole mental i amor propi. De les últimes vuit eliminatòries a la Champions, tan sols ha vençut en un partit a fora (a Old Trafford) per cinc derrotes (Atlètic, París Saint-Germain, Juventus, Roma i Liverpool) i dos empats (Lió i Chelsea). El bloqueig psicològic suposa una rèmora insuperable per al Barça.

Rafa Nadal, en un dels seus Opens contra Federer, va dir al seu oncle que potser no guanyaria l’Open, però que ell no anava a perdre la competició. Rafa Nadal té actitud de líder. I no perquè guanyi totes les competicions, sinó perquè la seua ment està preparada per a l’adversitat, per contraatacar, per sobreposar-se, per lluitar, perseverar i sortir amb excel·lents aprenentatges de totes les derrotes.

Michael Jordan, que va jugar quinze temporades a l’NBA, del 1984 al 2003, amb sis anells de Campió de l’NBA, elegit deu vegades màxim anotador de la temporada NBA, dos medalles olímpiques d’Or (una a Barcelona 92) i amb molts altres mèrits esportius, addueix el seu èxit al nombre de derrotes, fallades i errors comesos que ha estudiat amb deteniment per millorar, aprendre i mirar sempre cap endavant.

Té aquesta actitud, el Barça? Segons sembla, no. La ment, igual que el cos, requereix entrenament, i aquest sembla que és un dels gaps més importants del Barça últimament. Així que la bona notícia és que si la direcció tècnica del club, finalment, se n’adona, poden formar els jugadors com guanyadors.

Però no es fixin ara tan sols en el Barcelona. Fixin-se també en la seua empresa, en els seus equips tècnics, comercials i directius.

Tenen l’actitud de Nadal i Jordan? Estan orientats a l’èxit, a resultats? Perquè això voldria dir capacitat per arriscar-se, prendre decisions, equivocar-se, aprendre’n, no defallir, creure en la seua missió i en si mateixos, en el seu talent i experiència.

I, d’altra banda, no menys important, com a empresa, si volem construir equips de líders, hi hem de confiar, apoderar-los, permetre que s’equivoquin i ser-hi per donar-los suport, orientar-los i incentivar-los perquè perseverin i continuïn aprenent.

No existeix millor manera per confiar en un mateix que observar el passat i veure el que hem aconseguit.

La superació d’adversitats ens fa més forts i confiats. Aconseguir objectius, per petits que siguin, també.

L’èxit i el fracàs van de la mà. Dels dos se n’aprèn si un està orientat a guanyar. Com a professionals, igual que Michael Jordan, sabem quins són els nostres errors? Els tenim definits i raonats?

No podem aprendre si no prenem consciència del fracàs. No podríem guanyar si no n’aprenguéssim. Aquest és el camí de l’èxit. Perquè, com deia Sòcrates, l’excel·lència és un hàbit, i un hàbit es pot aprendre.