L'Iran, en el punt de mira dels EUA

L’Iran va celebrar l’11 de febrer el 40è aniversari de la revolució del 1979. El règim prooccidental de Reza Pahlavi va ser derrocat i substituït per una república islàmica controlada fèrriament pel clergue xiïta. L’enfrontament polític amb els EUA va tenir el seu punt àlgid amb l’ocupació i la presa d’ostatges a l’ambaixada nord-americana a Teheran entre el novembre del 1979 i el gener del 1981

. Un fet que va portar l’Iran a un aïllament internacional que, en una mesura o una altra, ha durat fins avui i ha frenat les grans potencialitats de desenvolupament econòmic d’un país que alberga al seu subsòl unes immenses reserves de petroli i gas.

El 1979, l’aiatol·là Khomeini va instaurar un règim teocràtic en la cúspide del qual es va situar com a guia i àrbitre suprem. Després de la seua mort el 1989, el poder va passar a mans de l’aiatol·là Alí Khomeini. A diferència de les veïnes monarquies àrabs sunnites del Golf, a l’Iran se celebren eleccions però els candidats són prèviament seleccionats per un poder que reprimeix durament tota oposició que es mostri crítica amb el sistema imperant. En política exterior, el règim iranià és l’expressió d’una combinació d’un nacionalisme i messianisme revolucionari xiïta i una obsessió antiamericana i antiisraeliana que van alimentar l’ambició de convertir-se en una potència militar regional capaç de disputar el lideratge religiós de l’Aràbia Saudita a l’Orient Mitjà. L’Iran va saber treure profit dels efectes desestabilitzadors de la intervenció militar dels EUA a l’Iraq el 2003 que va afavorir la creixent influència política de Teheran a l’Iraq, Síria, el Líban i el Iemen.

L’aposta de l’Iran per convertir-se en una potència nuclear va ser frenada per l’Acord internacional conclòs el 14 de juliol del 2015 a Viena. Teheran va acceptar limitar l’enriquiment d’urani a canvi de l’aixecament d’unes dures sancions internacionals que perjudicaven la seua economia. I s’obrien les portes per tornar a exportar els seus valuosos recursos energètics. L’economia iraniana va passar de patir una recessió a un creixement del PIB que es va disparar fins al 12% l’any següent de la firma de l’Acord. Els inversors estrangers van tornar a valorar el potencial de desenvolupament d’un mercat emergent amb una població de 82 milions d’habitants. Però les grans expectatives iranianes no es van complir i les inversions estrangeres i els beneficis esperats a canvi d’aturar el seu programa nuclear no es van concretar.

L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca el gener del 2017 va provocar un brusc canvi de la política exterior dels EUA. Trump va reforçar la seua aliança política amb Israel, l’Aràbia Saudita i altres monarquies sunnites per afrontar la creixent influència de l’Iran i dels seus actors interposats a l’Orient Mitjà. Els EUA van denunciar unilateralment, el 8 de maig del 2018, l’Acord del 2015 firmat per Obama. Pretén renegociar-lo al considerar-lo insuficient i negatiu per als interessos dels EUA i els seus aliats a la regió. També vol obligar l’Iran a moderar la seua política exterior intervencionista a la regió. Segons

Washington

, Teheran va frenar les seues ambicions nuclears però va continuar desenvolupant un programa de míssils balístics capaços d’apuntar i atacar Tel-Aviv, Riad i les bases militars nord-americanes situades al Golf.

La tensió ha crescut en les últimes setmanes. El 2 de maig, els EUA van anunciar sancions als països que comprin petroli i gas a l’Iran. I va incrementar la pressió militar enviant el portaavions Abraham Lincoln a la zona de l’estret d’Ormuz per on passa el 20 per cent del transport petroler mundial. Teheran va reaccionar anunciant la retirada parcial de l’Acord del 2015 i la seua disposició a ignorar alguns límits imposats a l’enriquiment d’urani.

La decisió dels EUA de tornar a imposar sancions al règim xiïta va sumir l’Iran en una altra recessió econòmica. Les pressions nord-americanes, imposant el poder exorbitant del dòlar en les transaccions financeres internacionals i l’extraterritorialitat de la legislació dels EUA, van obligar la Unió Europea, el Japó, Corea del Sud i altres països a paralitzar el comerç exterior i les inversions previstes a l’Iran. El PIB va tornar a caure un 4% i la inflació es va disparar a un 31 per cent el 2018. El rial es va desplomar un 70% l’últim any. I l’FMI preveu que el PIB caurà un altre 6 per cent aquest 2019. Les exportacions energètiques, que nodreixen les finances públiques, van caure estrepitosament.

I el país, cada vegada més endeutat i sense divises, va patir unes devastadores inundacions a l’abril que van provocar alts costos materials i humans que van afectar 25 de les seues 31 províncies. I el Govern va suprimir subvencions per a la importació de productes bàsics i va suspendre la necessària millora de les seues insuficients i anquilosades infraestructures.

Ningú no vol més confrontacions armades a l’Orient Mitjà però tots juguen perillosament amb foc. Una altra guerra al Golf tindria greus repercussions en els preus del petroli i el comerç mundial. La UE, el Japó, la Xina, Corea del Sud, Taiwan i l’Índia resultarien perjudicats. En canvi, els EUA són energèticament autosuficients i un exportador net de gas des del 2017.