Què és el Senat?

Doncs, per resumir-ho, és el gran frau institucional, democràtic i pressupostari del Regne d’Espanya. Sóc conscient que la desqualificació és rotunda i contundent i que la pronuncia una persona que hi ha estat tres anys i mig. Ara bé, crec que els càrrecs electes (en el meu cas ja excàrrec) tenim l’obligació de parlar clar i sense embuts.

És un frau institucional perquè els dos grans pilars del règim borbònic (el PP i el PSOE) l’han convertit en una cambra inútil, redundant i estèril. L’han convertit en una cambra on hi practiquen pirotècnia dialèctica partidista però sense cap utilitat real per a la gent. El Senat constitueix un exemple paradigmàtic de prosopopeia institucional i de culte litúrgic al poder ostentós que han acaparat les elits políticofuncionarials que han usurpat l’Estat. Però té escassa utilitat com a cambra de segona lectura (que hauria de perfeccionar les lleis) i encara en té més poca com a cambra territorial (que hauria de representar els interessos de l’Espanya buida, que, per cert, han buidat ells mateixos engreixant incansablement el gran Madrid). I com que he estat un dels senadors que ha participat en més ponències legislatives i en més debats des del faristol, sé de què parlo. La majoria de lleis en surten tal com hi han entrat i sovint el debat en ponència i comissió esdevé un pur tràmit. I respecte als debats territorials, constitueixen exercicis retòrics sense cap efecte pràctic sobre la realitat que caldria modificar.

El Senat és un també un frau democràtic, perquè la seva missió real (de fet va ser concebut per a això) és erigir-se en la darrera trinxera de l’espanyolisme reaccionari i immobilista davant d’un hipotètic moviment popular d’emancipació social i/o territorial. És a dir, si el moviment del 15-M hagués quallat i agafat embranzida, qualsevol reforma constitucional per satisfer-lo s’hauria pogut aturar al Senat. I si per un miracle els federalistes espanyols promoguessin una solució negociada al conflicte de sobiranies entre Espanya i Catalunya, els reaccionaris podrien bloquejar-la fàcilment al Senat. En què em baso? Doncs que, per exemple, les dues Castelles, amb 4.590.000 habitants, escullen 56 senadors d’elecció directa i 5 de designació autonòmica (en total 61) i per exemple Catalunya, amb 7.600.000 habitants, n’escull 16 de l’elecció directa i 8 d’autonòmics (en total 24). Conclusió: l’Espanya profunda i despoblada, la de les essències pàtries i sentiment unitarista i monàrquic, té la clau del cadenat que pot bloquejar qualsevol gran reforma, perquè cal recordar que per instaurar una república, nacionalitzar la banca o implantar el federalisme plurinacional caldria que 2/3 del Senat ho avalessin. És a dir, per decidir tot això (que no té res a veure amb el reequilibri territorial) el vot d’un habitant de Sòria valdria 5 vegades més que el d’un lleidatà i 64 vegades més que el d’un barceloní. Que em perdonin els pares de la Constitució, però això és profundament antidemocràtic.

Per últim, el Senat és un autèntic frau pressupostari, perquè els seus 54.000.000 milions d’euros anuals no serveixen per resoldre cap problema crucial dels espanyols i, si el Senat es tanqués, ningú no ho notaria.

No obstant tot això que he escrit, puc assegurar que he conegut una colla de senadors que s’han fet un tip de treballar per defensar els interessos dels seus representats i, en el cas dels catalans, a més han lluitat per les seves llibertats civils bàsiques i el dret a l’autodeterminació, posant-hi tot el braó. Ho han fet malgrat la inutilitat estructural de la institució i malgrat que l’espanyolisme reaccionari hi gaudia d’una majoria aclaparadora derivada d’un sistema de representació idoni per a ells. D’altra banda, tinc molt clar que mentre el Senat existeixi i haguem de finançar-lo amb els nostres impostos, el republicanisme independentista hi ha de ser present sense complexos, perquè tota política institucional que no farem nosaltres serà feta contra nosaltres sense cap escrúpol pels nostres enemics acèrrims i a sobre amb els nostres diners.