Per un nou contracte social universitari

El novembre del 2018 el professorat associat i d’altres col·lectius precaris de la UdL es van manifestar per primer cop. La seva realitat, que és la meva, s’ha convertit en la norma, en el model (?) i sistema universitari català. Professionals altament formats/des que han de malviure amb sous miserables (entre 200 i 500

euros al mes) malgrat dedicar moltes més hores i esforços de les indicades en el contracte laboral. El contracte que molts hem signat ens enquadra en un lloc de feina que, si ens parem un moment a reflexionar, no existeix. Ningú és un professor/a associat/da. Jo no m’hi considero. No vas pel carrer i et trobes algú que fa temps que no veies, et pregunta a què et dediques i li contestes “soc professor associat de” tal disciplina o tal altra. No. Li contestes que ets professor/a d’universitat de tal disciplina o tal altra. O potser ara hem d’acceptar que existeixen els/les electricistes, els/les cambrers/es, els metges i les metgesses, el professorat universitari i, en una categoria diferent, el professorat associat? Hi ha electricistes associats? Cambreres associades? Jutgesses associades? Rectors associats? Presidents associats? No, oi? Doncs el professorat associat no ha, ni hauria, d’existir. És una categoria laboral que s’ha de, senzillament, suprimir i substituir per un contracte (adaptat a les necessitats i situacions laborals de cada professional) amb un salari que permeti viure una vida digna. Si s’obren o no places públiques, això ja són figues d’un altre paner, no depèn de nosaltres; però les necessitats acadèmiques s’han de suplir amb la col·laboració o no de l’administració. No fer-ho, d’una banda, converteix el títol universitari pagat amb l’esforç de cada família en paper de fumar, en quelcom que no val res ja que el futur que espera a qualsevol graduat o graduada és una vida professional precària amb contractes escombraria; i de l’altra, implica el descens a mínims de la qualitat docent universitària ja que, amb la precarietat del professorat, és només qüestió de temps que el nivell de la qualitat docent caigui en picat.

Cal posar-se a treballar des de l’àmbit universitari en els grans reptes de futur que ens esperen als col·lectius que formem part de la institució: Personal Docent i Investigador (sense distinció de categories laborals), Personal d’Administració i Serveis (sense distinció de categories laborals), i alumnat. En primer lloc, cal revertir les retallades i tornar a unes polítiques públiques que assegurin la continuïtat d’un dels sectors més estratègics de cara al futur de la societat catalana: les universitats públiques. El sistema universitari català necessita un finançament just, que respongui a unes necessitats específiques de cada regió universitària però que també permeti estudiar qualsevol disciplina, visqui on visqui cada ciutadà català. La distància, el pes demogràfic o la renda no poden ser limitacions a l’hora d’oferir un ampli ventall de graus, de la mateixa manera que no s’ha de generar un centralisme universitari, ni les matrícules han d’impedir accedir a la universitat la gent de classe treballadora. Una universitat ben finançada amb diners públics és la millor garantia d’un sistema universitari ple de salut on tothom tingui cabuda.

En segon terme, cal apostar per un model universitari democràtic. La famosa autonomia universitària no pot encobrir la manca de legitimitat democràtica dels òrgans de govern interns i cal vetllar perquè les eleccions es facin des de la igualtat absoluta dels membres de la institució; no es poden continuar realitzant eleccions internes on cada tipologia contractual determini quin percentatge del pastís electoral val el teu vot. En el passat això ha funcionat enmig d’un context marcat per la recuperació de les institucions democràtiques i el sorgiment del sistema universitari català. Feia falta un nou equipament universitari a la demarcació de Lleida i aquest model funcionà durant els mandats que s’han anat succeint, però avui en dia és quelcom antic, caduc, absurd, ineficient i contraproduent, i s’ha de reformar de forma immediata. Us imagineu que cada cop que anéssiu a votar en unes eleccions us trobéssiu amb quatre urnes: la de l’aristocràcia, la de la burgesia, la de la classe obrera i, encara, la del proletariat empobrit? Doncs això és el que passa a la universitat. Quan hi anem a votar hi ha quatre urnes: la del professorat doctor amb vinculació permanent, el vot del qual val el 51% dels resultats; la resta del personal acadèmic (jo, per exemple), que valem un trist 13% malgrat representar la majoria del professorat; l’alumnat, que només representa el 26% del valor dels vots; i, finalment i a la cua, el personal d’administració i serveis, amb un trist 10% del preu del vot. Cada cop que hi ha eleccions ens lamentem del baix percentatge de participació de l’alumnat. No m’estranya: legalment el seu vot no val res, no pot canviar cap majoria ni configurar-ne cap de nova. De fet, qualsevol elecció a director/a de departament o degà/na es fa amb procediments més democràtics. Per tant, cal reformar el reglament electoral de la universitat i avançar vers un model de vot que no sigui ponderat.

Finalment, i en tercer lloc, tot aquest procés de reforma del sistema universitari lleidatà, extensible al conjunt català, ha d’anar paral·lel a una forta revaloració del paper que les universitats tenen en la societat. D’aquí surten bona part dels quadres dirigents de molts dels sectors socials, des de la política, l’ensenyament, la medicina, l’economia, la cultura, o l’administració pública. Sense, d’una banda, contractes dignes dins de la mateixa universitat i, de l’altra, una forta i constant col·laboració amb el teixit productiu de diversa naturalesa que permeti absorbir amb normalitat les diverses generacions d’estudiants que s’hauran de guanyar la vida fora del sistema universitari; sense tot això, la universitat no tindrà futur. La universitat és un mirall davant d’un altre mirall: es reflecteix a ella mateixa i a la societat on està inserida. Si un dels espills està deformat, per molt que et miris en l’altre t’hi veuràs deformat. Si el personal universitari està en precari, la societat farà seu aquest model i contribuirà a fer precari el futur de tothom. I a la inversa. Si des de la universitat callem i no fem front als llocs de treball precari dels nostres antics alumnes, si no creem mecanismes d’integració laboral eficients i per a totes les titulacions, qui ho acabarem pagant car serem el mateix professorat, que ens despertarem un dia en un malson digne d’Aldous Huxley, i el món feliç que vam imaginar no serà més que una mentida per no acceptar un passat on vam tolerar que generacions senceres fossin abocades a la misèria econòmica i la inanició laboral. Plantem cara, fem forta la universitat i conjurem-nos tothom qui en forma part a redactar i signar un nou contracte social universitari que ens faci més lliures, més iguals, i més justos/es.