El potencial democràtic dels consells municipals de zona o barri

La Participació Ciutadana és un instrument fonamental per fer que una democràcia sigui de qualitat; mitjançant la qual els municipis poden conèixer millor les necessitats existents, des de la perspectiva dels habitants dels seus barris.

El Reglament de Participació concep els consells territorials de zona o barri com: “Òrgans de participació establerts sobre la base de criteris que configuren zones urbanes o barris (...), i hi participen aquelles entitats específiques de la zona o barri (...).” Estan pensats, doncs, com un instrument presencial, de caràcter consultiu i propositiu, a través dels quals la ciutadania pot informar-se, debatre, fer propostes i/o queixar-se a la persona delegada per l’alcaldia: el/la regidor/a de zona o barri.

Si ens atenguéssim al text normatiu del Reglament, els Consells serien espais cívics des d’on fer possible una millor governança, ja que facilitarien la interacció entre la Paeria i el conjunt de la ciutadania: l’organitzada (entitats formals i no formals) i la que actua individualment. Però no és així, els Consells no s’han desplegat en tot el potencial que la legalitat permet... Des de l’any 2007 s’han anat convocant assemblees de Consell, però mai no s’han volgut activar dinàmiques internes de coordinació i treball que els donessin utilitat operativa entre assemblea i assemblea, i que n’apoderessin les persones membres.

Quines han estat les raons per les quals les coses s’hagin fet així? Una, segurament la més significativa, té a veure amb el marc mental de bona part dels polítics electes, que tendeixen a considerar que una participació efectiva afebliria la seva autoritat, en lloc de valorar que prendre decisions des d’un major consens els atorgaria una legitimitat democràtica incontestable. Òbviament, l’anterior no és pas una explicació políticament correcta, per la qual cosa sovint sentim altres justificacions tal com: que una participació de qualitat alentiria la presa de decisions, o que comportaria destinar-hi molts recursos, com també temps de polítics i tècnics.

Tornant a la no-implementació efectiva dels Consells, hi ha un altre condicionant del qual no es parla gaire: la temença dels paers a generar un conflicte d’interessos entre la Paeria i les associacions veïnals (AV), temença que es fonamenta en el fet que aquestes (durant dècades interlocutores gairebé exclusives) poguessin queixar-se que els Consells envaïen llur àmbit d’actuació; una por fàcil d’esvair si s’explica que els Consells no han d’anar contra ningú, ans el contrari, que han de servir per a enriquir les dinàmiques associatives a zones i/o barris, i que fins i tot les pròpies associacions de veïns se’n poden beneficiar. Com?

Els Consells poden ser un estímul per a la modernització de les AV! En un moment en el qual s’està reinterpretant el paper d’aquestes dins d’un context sociocomunitari molt condicionat per Internet i les xarxes socials, i en el qual s’observa el creixement d’un model associatiu menys generalista (grups amb focus d’interès en àmbits temàtics específics), els Consells, més que com una amenaça, haurien de veure’s com l’oportunitat de fer operatiu un nou espai de participació presencial, obert, integrador, i de gran potencial democràtic, que a més de donar veu a l’associativisme tradicional, també sigui capaç de nodrir-se de les energies creatives de col·lectius no formals tals com plataformes, marees, o CDR.

És en aquest nou escenari que les AV tenen una oportunitat d’obrir-se i d’interactuar amb persones de moviments alternatius que, per les seves dinàmiques poc convencionals, en general no són proclius a participar d’estructures tradicionals i amb un modus operandi jeràrquic com el de les AV.

En conclusió, els Consells poden arribar a ser un recurs municipal prou bo, que faciliti avançar socialment en un escenari cívic obert, i mitjançant una metodologia flexible i democràtica.