El sentit de la Flama del Canigó

Fa 64

anys, un vilatà d’Arles de Tec (a la contrada del Vallespir) instaurà una preciosa i original tradició. Enamorat del massís del Canigó i inspirant-se al poema de Mossèn Cinto Verdaguer que duu el mateix nom, decidí fer foc al cim i repartir-lo arreu dels Països Catalans, per encendre les fogueres de la revetlla de Sant Joan. Així començà la tradició de la Flama del Canigó, entroncada amb la celebració mil·lenària del solstici d’estiu vinculada al foc.

El nou costum prengué embranzida en poc temps. Segons Òmnium Cultural, avui és pràcticament impossible trobar una sola foguera a Catalunya del Nord que no sigui encesa amb aquesta flama. L’any 1966 el foc creuà per primera vegada la frontera francesa i va arribar a Vic. Malgrat que la dictadura franquista es trobava al seu esclat, la tradició s’escampà arreu del principat. Sovint en la clandestinitat, en senyal de pervivència de la cultura catalana. A poc a poc la xarxa s’escampà fins a arribar al País Valencià. Una manera d’escampar-ho al llarg del conjunt dels grans Països Catalans.

Cada 22 de juny, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafa el foc que des del 1965 resta encès a la cuina del Museu de la Casa Pairal (al Castellet de la vila) i fan cim al Canigó, de 2.784 metres. Allí, encenen un foc nou després de la lectura d’un manifest. En trencar l’alba del 23 de juny, inicien el descens amb la Flama renovada. Juntament amb ells, molts d’altres s’hi reuneixen per agafar la flama i iniciar el recorregut cap a diferents punts del país. Es fan relleus a peu, en bicicleta, en cotxe i fins i tot en llaüt (a l’Ebre) per possibilitar que la Flama s’escampi per pobles/ciutats i arribi a temps d’encendre les fogueres de la nit màgica.

Cada any, la Flama és rebuda pel Parlament de Catalunya en un acte institucional. Així com per ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals, socials i esportives de més de 350 municipis del país. Així, gràcies a centenars de voluntaris, el foc que ve de la muntanya il·lumina les revetlles populars que es fan al voltant del foc. Es calcula que aquella nit s’encenen unes 3.000 fogueres amb el foc provinent del cim del Canigó. Com a membre d’un grup coral a Viladecavalls, confesso –amb tristor i desencís– que em nego a participar en l’acte paral·lel de la Flama. No tinc cap por a dir-ho. El motiu no és altre que el que considero una total politització de l’acte envers postures allunyades de la fondària simbòlica d’una tradició ancestral ben nostra. Té algun sentit exhibir-hi llaços grocs o cantar melodies com La senyera, Els Segadors o l’adaptació de la cançó del poble del musical Els miserables, d’en Claude-Michel Schönberg?

En resum, el Canigó és un poema èpic i patriòtic, publicat el 1886. D’aleshores ençà, esdevé un símbol de la personalitat catalana del Pirineu, estretament relacionat amb la mitologia nacional del país. Al meu entendre, tanmateix, una cosa és estimar les arrels i els orígens, defensant la llengua i la cultura. Ací, sempre m’hi trobaran... Però una altra totalment diferent és optar per una mena d’entelament col·lectiu on tot se supedita a opcions que no tenen res a veure amb vells i bells costums de l’antigor. Per a mi, la Flama del Canigó n’és un de cabdal. I no s’hi val a “prostituir-lo”. Deixar-se convocar a un acte col·lectiu sense tenir ni remota idea del que representa, tot ignorant el seu rerefons passa de taca d’oli. Acabo amb un petit tast del mateix poema. Espero, si més no, haver donat a conèixer el nucli d’aquesta festa: “De puig en puig pel coll de Finestrelles s’enfilen de Puigmal a l’alta cima; tota la terra que el meu cor estima des d’ací es veu en serres onejar: Olot i Vic, Empúries i Girona, i allà, en lo cor de l’espanyola Marca, lo Montserrat, de quatre pals com barca que d’Orient la Perla ens ve a portar.”