Tres agostos atípics

El president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, ha decidit que no tenir assegurada la investidura a poc més d’un mes perquè es convoquin eleccions generals de forma automàtica si abans no hi ha acord per nomenar-lo no és un motiu suficient per renunciar a les seves vacances a Doñana. La repetició dels comicis del mes d’abril passat és a les portes i, en lloc de trencar-se les banyes per aconseguir abans del 23 de setembre la fórmula que impedeixi donar una segona oportunitat a les urnes al trio de les dretes, prefereix relaxar-se a la finca de las Marismillas, on va acudir tan aviat com es va acabar el consell de ministres de la setmana passada. Cadascú ho valorarà com vulgui, però tant pot semblar que Sánchez vulgui jugar amb els nervis de Pablo Iglesias i la gent d’Unidas Podemos per aconseguir el seu suport in extremis, com que, en realitat, el que pretengui és anar a eleccions el 10 de novembre, avalat per unes enquestes que estimen que podria millorar els resultats obtinguts a la primavera. Sigui com sigui, la incertesa del moment polític espanyol és enorme vist des de la canícula del mes d’agost, que fa preveure una tardor plena d’interrogants. És difícil imaginar com reaccionaria un govern en funcions a la resposta catalana a les sentències que es puguin imposar als presos polítics catalans i que s’esperen pels volts del mes de setembre o octubre. En cas que no obtinguin, com ens temem, l’absolució, la resposta del carrer i de la política haurà d’estar a l’alçada i podria agafar l’estat espanyol en un moment d’absolut desconcert i en plena precampanya electoral. És un escenari a tenir en compte.

Mentrestant, aquests dies d’agost, que per a molts són l’oportunitat per disposar d’unes setmanes de merescut descans, són també dies de feina a la Paeria. Sense renunciar a un petit parèntesi per recarregar bateries, el nou govern sorgit de les eleccions del 26 de maig no pot fer com Pedro Sánchez i deixar tota la feina per al setembre. Justament perquè tot just fa un mes i mig que hem pres el relleu a l’anterior equip de govern, no podem desaprofitar cap dia per avançar en la feinada de posar el vaixell en el rumb que els lleidatans i les lleidatanes ens han encarregat a les tres forces que el capitanegem. Si fins ara hem hagut de familiaritzar-nos amb la maquinària i la tripulació, ara toca greixar bé tots els engranatges perquè amb l’arribada del nou curs polític puguem començar a agafar velocitat de creuer.

Que diferent aquest estiu del de l’any passat, tot i que també ens va tenir actius i amb les vacances condicionades, en aquell cas perquè ens va tocar viure la renúncia del que havia estat el paer en cap durant els catorze anys anteriors, Àngel Ros. Se n’anava a fer d’ambaixador espanyol a Andorra, aprofitant la sortida que li brindaven des del PSOE per estalviar-se una segura derrota electoral uns mesos després. L’agost del 2018 va ser mogut, amb el duel fratricida per la seva successió amb primàries socialistes incloses i pel nomenament de l’alcalde que tancaria, nou mesos després, una etapa de quaranta anys de governs encapçalats per la mateixa formació. Un any en política és una eternitat, però el canvi que ha experimentat Lleida des de l’agost passat és d’aquells que et fan sentir vertigen pel ritme amb què, de vegades, canvien coses que molts pensaven que no podrien canviar mai.

Avui tampoc no puc ni vull deixar passar la coincidència de la publicació d’aquest article amb el segon aniversari dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils, que van marcar l’agost del 2017 i també ens van alterar dramàticament les vacances. El primer record és per a les setze víctimes mortals d’aquells atacs, per a les seves famílies, així com per a la resta de persones que van resultar ferides de diversa consideració. La condemna enèrgica que fèiem aleshores contra la barbàrie dels gihadistes és tan ferma com la que fem avui. Passats dos anys, també voldríem tenir més respostes que les que hem rebut fins ara sobre la relació de l’imam de Ripoll Abdelbaki es-Satty i els serveis d’intel·ligència espanyols. I, òbviament, hem de reivindicar i aplaudir un cop més la feina feta aquells dies pels Mossos d’Esquadra, pels serveis d’emergències, per la ciutadania, pel major Trapero i pel conseller d’Interior Quim Forn.