El riu de la vida

L’altre dia, llegint el llibre autobiogràfic de Norman Maclean El riu de la vida, que va ser inspirador d’una magnífica pel·lícula, anava pensant i fent reflexions d’un estiu intens que, passejant per Cambrils, al bell mig del passeig, un adhesiu resistia el pas del temps i dels equips de neteja del poble i mantenia la seva silueta a terra, com si no volgués que es perdés la memòria, just davant de les lletres que conformen en nom del poble. Aquest és uns dels llocs més fotografiats, segurament el que més, i bordejant el parc del Pescador, la resistent silueta recorda la barbàrie que fa dos anys va colpir Barcelona i Cambrils. Aquell dia venia de Lleida, era 18 d’agost del 2017 i em vaig trobar part de la meva família i amics que van ser testimonis directes d’aquella por, més ben dit terror, amb què van voler desestabilitzar la vida de la nostra societat una nit d’estiu a la Costa Daurada i que el dia abans van fer a Barcelona. Hi va haver una reacció de tota una societat que, més enllà de la tristor i de la solidaritat amb les víctimes, va sortir al carrer amb un crit unànime de “No tenim por”. L’endemà jo vaig aixecar-me aviat, vaig anar a buscar el diari i els carrers estaven deserts, no hi havia ningú. Vaig anar a fer el que faig cada dia i vaig demanar un cafè amb llet al forn de pa, que sempre és molt ple, i tampoc hi havia ningú. La gent, durant aquell dia de dol i els següents, va reaccionar de forma unànime i va dir que el terrorisme no es podia fer al carrer. El clam “No tenim por” i la nostra lluita contra aquesta xacra de la nostra societat també va demostrar que no ens vam quedar a casa. Així que, avui, passejant per la rambla i veient el símbol de la resistència amb aquell adhesiu, gastat però ferm, vaig tornar a casa i vaig buscar una de les que guardaré sempre, i he tornat a fer allò que vaig fer aquell 19 d’agost del 2017, aquell cafè amb llet de resistència davant del mar revivint aquell moment. Avui m’he aixecat amb una mala notícia. Ens ha deixat una persona propera. Aquest estiu ja n’han sigut diverses de molt properes, amb les quals havia compartit molts dies de les nostres vides, companys, al cap i a la fi, amb mi i la meva família. També amics, o millor dit germans, que no han pogut fer l’estiu que es mereixen perquè la salut no els ha acompanyat i que, més enllà de l’acompanyament i de llargues converses, et veus impotent de poder donar-los el temps i la qualitat de vida que es mereixen. També és veritat que aquest ha sigut l’estiu d’un dels dies més feliços de la meva vida, la nit de la vigília de Sant Joan, una grandíssima alegria i una felicitat compartida amb els meus, amb la meva família i amb els meus amics, una felicitat que fa que miris la vida amb els clars i foscos que et dona. Quan Norman Maclean ens diu allò de “podem estimar totalment sense entendre totalment els éssers que tenim més a prop i que no ens adonem que estan amb nosaltres”, ens demana que tinguem una actitud contemplativa i atenta, “un ritme de quatre compassos i l’esperança que surti el peix” i finalment es fa o, més ben dit, em fa reflexionar amb la pau del dia i la visió del mar immens, que “és el nostre riu de la vida que ens porta les paraules dels que hem d’escoltar”. Volia que fos un record de totes aquestes persones que trobo a faltar.