Fes-ho ara

El refranyer ens deixa molts missatges per a la reflexió. “No deixis per demà el que puguis fer avui” n’és un. Però el cert és que tendim a fer el contrari. El Mago More afirma al seu llibre Superpoderes del éxito para gente normal que segons una enquesta el 95 per cent de la població reconeix que posterga el que ha de fer i que el 5 per cent restant va oblidar entregar l’enquesta. Veiem per tant que es tracta d’un hàbit molt estès.

Procrastinar és la conducta de deixar les coses per més endavant de forma voluntària, fins i tot sabent que l’esmentat ajornament pot tenir conseqüències indesitjables per a nosaltres, i fins i tot apartar-nos del camí que hem triat per aconseguir els nostres objectius.

Segons afirma Ricardo Calza, autor del llibre Procrastinación. Vence las ganas de no hacer nada, viure instal·lats en la procrastinació crònica, és a dir, com a hàbit, és una manera d’acceptar que no som capaços d’enfrontar-nos a certes situacions o coses que fàcilment ens superen. Cada vegada que ajornem, ens allunyem de forma voluntària d’aquella persona en qui volem convertir-nos. Sens dubte, la dilació és el pitjor enemic de l’èxit. Quan has d’escalar una muntanya, no pensis que esperant es farà més petita (dita popular).

Moltes poden ser les raons d’ajornar el que hem de fer.

Per exemple, per ser percebut com a difícil, avorrit, pesat o anguniós, o simplement perquè reemplacem aquestes tasques per altres de més irrellevants però agradables. Però la causa més freqüent de la procrastinació és la falta de confiança en les nostres habilitats.

Si som conscients de les nostres limitacions sobre una feina, el més probable és que no la comencem. Altrament, si sabem que podem fer la feina bé, la començarem amb energia i entusiasme.

El que està clar és que la procrastinació comporta una pèssima gestió del temps perquè lluny d’aportar cap solució ajornem la seua realització. A més, tenir una tasca pendent ens genera ansietat. És aquí on ha d’entrar en joc el líder. Ell ha de ser el que ens ajudi a vèncer la indecisió. Ell és qui ens ha de transmetre la confiança necessària per posar fil a l’agulla. Però també és el líder que ha d’implementar els mètodes de treball necessaris per evitar la postergació de les tasques a realitzar.

Brian Tracy, al llibre Eat the frog (Menjar la granota), ens proposa practicar el mètode A-B-C-D-E cada dia, classificant les tasques a realitzar abans de començar a fer res. Una A significa que la tasca no només és important sinó imprescindible. Has de completar-la perquè les conseqüències d’aconseguir-ho o no són importantíssimes. Una B correspon a una cosa que has de portar a terme, però les conseqüències de la qual són d’un abast inferior. Mai no s’ha de fer una B abans de fer una A. Una C representa tasques agradables, però no imprescindibles. Si poses una D davant d’una tasca, definitivament pots delegar la seua execució i finalment si atorgues una E a una tasca pots eliminar-la de la teua llista ja que el seu impacte és nul.

L’acompanyament del líder ens ajudarà a ser més diligents. Conjuntament hem d’establir i acceptar els protocols a seguir, sent capaços d’identificar els diferents tipus de tasques prioritzant segons el nivell que tinguin d’importància.

Felipe, l’amic de Mafalda, també ens recorda la necessitat de fer les coses importants, sense més dilació, ara, sense deixar-ho per demà. “I si abans de començar el que cal fer comencem el que hauríem d’haver fet?” Vinyeta de Joaquín Salvador Lavado (Quino).