Mugrons i burkinis

Segons ha estat publicat en premsa, aquest estiu, el molt progressista govern tripartit de les quinze butaques de la Paeria de Lleida ha decidit donar resposta a un informe del síndic de greuges que considera que prohibir el topless a les piscines municipals suposa una discriminació per a les dones i ens limita la llibertat d’expressió. La resposta ha estat autoritzar-lo. I em sembla bé. A partir d’aquí, cada dona decideix si deixar els seus mugrons a l’aire o no.

El que no em sembla tan bé són les declaracions i les intencions expressades per l’alcaldessa accidental, Jordina Freixinet, en l’acte de col·locació del cartellet que autoritza la pràctica del topless. I és que tal com s’ha publicat, “Freixanet ha detallat que es continua acceptant l’ús del burkini, ja que és, formalment, un vestit de bany”.

Doncs miri, no. El burkini no és “formalment un vestit de bany”. És una altra cosa. És una absoluta i total discriminació per a les dones i és una limitació de la seua llibertat d’expressió. Exactament el que posa de manifest el famós informe del síndic respecte al topless. Només que aquí el tema no és prohibir mugrons lliures i a l’aire, no. Aquí el tema és prohibir a les dones que exposin a l’aire la més mínima porció de pell i cabell, per decòrum, per pudor, per submissió.

Sí, per submissió. Cal dir-ho alt i clar. El burkini el va inventar una dissenyadora australiana d’origen libanès perquè, segons les seues paraules, “les musulmanes australianes poguessin banyar-se en públic sense contravenir les obligacions islàmiques de pudor femení.”

Així que no, senyors d’ERC, el burkini no és formalment un vestit de bany. És una imposició de pudor a les dones perquè no ensenyin els seus cossos en públic. Per pecaminosos. Per temptadors. Per provocadors.

Ara mateix tenim en un pla d’igualtat en les nostres piscines aquelles dones que poden decidir lliurement si ensenyen o no el cos nu de cintura cap amunt com qualsevol home, i aquelles que no poden decidir ensenyar uns centímetres de pell perquè són obligades a portar peces que només deixen lliure la cara, les mans i els peus. Tot molt feminista, molt progressista i molt alliberador. I tot molt excloent, perquè deixa clar que la igualtat entre homes i dones només és per a algunes, però no per a les musulmanes.

Si volen saber què diuen al respecte d’aquesta aberració de tela permesa a les nostres piscines les activistes pels drets de totes les dones, incloses les musulmanes, sobretot les musulmanes, els recomano llegir persones com Mimunt Hamido (@Mim_Rif). Descobriran moltes dones que lluiten per evitar l’emblanquiment de pràctiques misògines, profundament racistes i totalitàries, que aquí es toleren i s’emparen per bona part de la societat i, el que és pitjor, per les administracions públiques. Descobriran veus valentes i compromeses. I descobriran testimonis esquinçadors i lluites incansables. Però, sobretot, descobriran que ens queda molt de camí per recórrer en la lluita per la igualtat entre homes i dones. I, per a mi, sens dubte, acceptar el burkini com un vestit de bany més és un inacceptable pas enrere. No és feminisme l’equidistància entre poder tenir els mugrons a l’aire i no poder ensenyar més que uns centímetres de pell. És una altra cosa. No ho venguin com a progressime i alliberament perquè no ho és.

Una cosa més, senyors i senyores del tripartit que ens governa, busquin a internet “burkinis per a nenes”. I quan vegin com se sexualitza nenes molt petites amb aquesta aberració, igual reflexionen i deixen de considerar aquestes presons de tela com un vestit de bany més.