I per què no al peu del campanar?

A Lleida tenim una polèmica cada 11 de Setembre respecte a l’edifici del Roser.

El convent dominic que després de la guerra dels Segadors es bastí al mig del carrer Cavallers en substitució del d’època medieval, conegut com el de Predicadors, i les restes del qual, no visibles, són al bosquet del Camp de Mart del Turó de la Seu Vella, és probablement el més famós de tots els convents que ha tingut Lleida al llarg de la seva història. Però la seva anomenada no ve per la categoria artística o per la tasca feta pels religiosos, sinó per un fet que succeí a la ciutat el 13 d’octubre del 1707, quan després d’un mes llarg de setge per part de l’exèrcit de Felip V es procedí després d’obrir bretxa a la muralla per la zona del Carme a un saqueig, força curós segons les fonts guanyadores, força cruel segons les fonts perdedores, les corresponents a l’exèrcit austriacista. Totes no obstant coincideixen que la ciutat patí un saqueig, segons era normal pel fet de no haver capitulat. La major part de les esglésies foren víctimes del pillatge, tot i que el comandant de l’exèrcit francoespanyol, Felip d’Orleans, “dio orden se pusiesen diversas Guardias...para impedir el desorden que podía ocasionar la entrada de los victoriosos soldados”, i de fet trobem el curiós cas de Sant Llorenç que no el patí per la valenta i decidida actuació d’un soldat borbònic. Antonio Bizarrón, cronista dels fets des de l’òptica dels conqueridors, i per tant autor de la versió més suau, reconeix finalment que “se dio la Ciudad a saco de la Infantería”, però no diu res del convent del Roser. Sí que el menciona Feliu de la Penya, cronista del bàndol austriacista, i que dona una versió totalment contrària: “No puedo omitir la noticia de la crueldad executada por los franceses al entrar en la Ciudad, con la gente de todos los estados que se avia retirado a la Iglesia del Rosario, pues pasaron a filo de espada a casi todos.” No compta el nombre de morts que després s’està repetint habitualment per la major part d’historiadors. De fet la versió potser més curosa és la donada per Josep Maria Castellví, que escriu un relat de la guerra, ja en l’exili vienès i uns anys després d’haver acabat el conflicte per la Successió a la corona d’España: “En el convento de Santo Domingo, estando expuesto el Venerable, pasaron a cuchillo algunas persones i entre elles al P. Domingo Barrientos, valenciano, barón de vida ejemplar, con tres más.” Aquesta triple versió fou l’aportació novedosa d’Òscar Uceda en el llibret Lleida 1707, la ciutat massacrada, que es va editar per commemorar el 300 aniversari de la caiguda de la ciutat en mans borbòniques, en un dels fets que més va marcar el futur de la nostra població set anys abans que es rendís Barcelona.

No cal dir que aquella tardor de fa 312 anys Lleida patí els horrors de la guerra i de la repressió del guanyador, ja que, a més del saqueig, s’acabà de bastir la fortalesa moderna a costa de fer desaparèixer tot el barri de la Suda, el nostre “barri gòtic”, amb la conversió en caserna de la formosa Seu i en magatzem militar el gloriós Castell del Rei; també veié com es tancava el notable Estudi General i la Paeria. Sense cap dubte hi ha un clar abans i després. Tanmateix sembla que la majoria de lleidatans es refugiaren aquell mes d’octubre de 1707 dalt del Castell i la ciutat resistí fins a la capitulació de l’11 de novembre, per tant la mortaldat tantes vegades citada no sembla pas real i de fet crec que es confon amb la que sí que va esdevenir al mes maig del 1810 quan el mariscal Suchet va bombardejar implacablement la gent que buscava novament refugi en el seu Castell i que provocà la mort d’uns 1.400 combatents i ciutadans. De fet llavors el saqueig fou menys “civilitzat” i de fet l’historiador anglès Charles Oman comenta que “fou la major atrocitat perpetrada pels combatents d’Espanya, França i Anglaterra en tota la guerra”.

Crec que encara queda molt per investigar dels tristos fets viscuts a Lleida als segles XVIII i XIX, però amb el rigor i l’objectivitat requerida pels bons professionals de la Història, sense fer cap interpretació política i partidista, especialment en clau amb el que estem vivint actualment.

Evidentment que és lícit recordar el que va passar el 1707 a Lleida fent homenatges al Roser, però cal recordar que a excepció de les arcades de la façana, tot fou bastit a mitjans del mateix segle XVIII, quan ja feia una colla d’anys havia acabat aquella transcendental guerra. És a dir pràcticament res d’allò que avui és Parador fou protagonista dels fets d’aquell Infelicem Annum.

Penso que traslladar els actes oficials de l’11 de Setembre al Turó de la Seu Vella fou un encert, ja que quin millor símbol del que va implicar la conquesta de la ciutat que trobar-nos amb una catedral tan extraordinària com la nostra Seu convertida en caserna al mig d’una imponent ciutadella, tanmateix el lloc triat per fer-lo considero que no és el més adequat, tot just passada la porta del Revellí, i de fet l’atansament a la Canonja feta l’any passat o el d’enguany a la nau central són millors i en la línia del record que també es va cada 11 de novembre, no solament pel simbolisme que implica sinó fins i tot per la comoditat dels assistents a l’acte, sense la solana i els diversos nivells del lloc triat darrerament a la porta del Castillo Principal.

De totes maneres crec que el millor lloc per homenatjar tots aquells que patiren i perderen la vida en els conflictes passats és el mateix peu del campanar, no solament per l’ampli espai disponible, sinó i sobretot, què podem tenir de més simbòlic a Lleida que la magnífica torre de les campanes, el lloc més alt de la ciutat, situat a mig camí de l’infinit, amb una silueta única i que per si sola tothom identifica amb la ciutat, però especialment –i el més important– és l’únic element de tot el Turó que no ha perdut mai la funció pel qual fou bastit al segle XV: tenir campanes i rellotge, per la comunicació i pel temps. Quin millor símbol podem tenir per recordar els avantpassats que allò que continua sent i servint pel que fou fet. Quin millor símbol de resistència i de permanència que el nostre totèmic campanar!