Espanya Suma

Com és habitual aquest 11-S, sense disfresses ja, tot separatista ocuparà els carrers i tornarà a erigir-se com la representació exclusiva d’“un sol poble” sotmès per un Estat Centralista i Opressor. Ni una cosa ni l’altra no són certes; perquè fins i tot els mateixos separatistes es contradiuen quan, malgrat els enormes esforços propagandístics d’aquests anys, reconeixen que “no som prous” i, d’altra banda, admeten que del que es tracta és de provocar la reacció de l’Estat com demostren les explosives i recents declaracions del President Torra encoratjant a la desobediència civil i a l’incompliment de lleis i sentències.

Davant de la previsible menor participació en la Diada i les imminents sentències judicials, el que es pretén és alimentar el conflicte per excitar el victimisme i aprofitar la fragilitat del Govern. En una paraula, repetir els lamentables fets que van culminar en la desafortunada DUI de l’1 d’octubre en una actuació greument deslleial de les Autoritats de Catalunya, que es van rebel·lar contra les Lleis i l’Estat de Dret gràcies a la vigència dels que havien assolit responsabilitats de govern i que, després, va tenir la lògica resposta de l’Estat del qual pretenien separar-se.

El resultat evident d’aquests anys fatigosos i frustrants de procés és que la societat catalana està profundament dividida no només entre els que volem seguir a Espanya o volen trencar sinó, també, entre els mateixos separatistes. L’hostilitat creixent entre el que abans era Convergència i ERC pel lideratge separatista és inocultable i, malgrat que els republicans es mostren ara aparentment menys bel·ligerants, el projecte d’ERC és reeditar un Tripartit d’esquerres amb els socialistes a tot Espanya; per proclamar la 3a República, de la qual intentarien després separar-se com ja va passar al 34 quan Companys, durant la Segona República, va proclamar l’Estat Independent de Catalunya.

Val a preguntar-se com i per què hem arribat fins aquí i si això té solució. Fins al 2010, el suport al separatisme no superava el 15 per cent. Jordi Pujol i Artur Mas es mostraven llavors contraris a la independència, però la reforma de l’Estatut, que va oferir ZP que ningú no demanava i que tot just va comptar amb un suport del 34 per cent dels catalans i, sobretot, el Tripartit van servir per ressuscitar una moribunda ERC.

La crisi, que va obligar tots els governs –també el de CiU– a doloroses retallades i, sobretot, el públic reconeixement del 3%, van ser ja determinants en el gir independentista de Convergència. Podria dir-se que la corrupció ha afectat també els governs d’Andalusia i Madrid; però allà, per sort, ningú no ha tingut l’ocurrència de plantejar una ruptura amb Espanya per tapar-la. El cert és que, en aquest insuficient però inquietant 47 per cent que dóna suport ara a una improbable Catalunya independent, hi ha un percentatge important d’al·luvió als integrants del qual no els agrada formar part de la família del nacionalisme secessionista europeu ni les incomptables fotos davant d’estelades i ikurriñes del xenòfob Salvini; però la minoria encara secessionista està més activa i utilitza el Govern, les Institucions i un formidable aparell propagandístic sense cap objecció.

En aquesta situació, és gairebé un miracle que continuï sent majoritari entre els catalans el desig de seguir formant part d’Espanya. I és necessari que tots assumim la nostra responsabilitat i que, qui tingui alguna cosa a dir, ho digui; perquè el que no es defensa es perd. Per això, vull expressar el meu suport a favor de l’entesa entre Partit Popular, Ciutadans i Vox, perquè s’uneixin sota la marca Espanya Suma. Ells, les esquerres i el separatisme, ja es van unir en la irresponsable Moció de Censura Frankenstein, que ha servit perquè, a l’ara President del Govern d’Espanya –que no té escrúpols– li passin la factura que els deu per ocupar el seu càrrec. Si ells, els que defensen només la ruptura i la destrucció de tot allò que ens uneix i ens ha fet forts, han sabut entendre’s; com no hem de fer-ho nosaltres per preservar els valors que han permès la prosperitat i la llibertat dels últims quaranta anys. Esclar que Espanya Suma; i ara, més que mai. I per si no es formalitza aquest acord, voldria recordar que els lleidatans que a les Eleccions Generals del 2016 van sumar els seus vots al Partit Popular van permetre aconseguir l’escó decisiu de Lleida, que va servir per guanyar les eleccions i formar govern.