Mediocràcia i poder

Ser mediocre és representar la mitjana, voler circumscriure’s a un estàndard social. En resum, és conformitat. Però això no és en principi pejoratiu, ja que tots som mediocres en alguna cosa. El problema de la mediocritat ve quan passa a convertir-se, com en l’actualitat, en el tret distintiu d’un sistema social.

Avui dia ens trobem en un sistema que ens obliga a ser un ciutadà o treballador o professional resetejat com a mitjana, ni totalment incompetent fins al punt de no poder funcionar, ni competent fins al punt de tenir una forta consciència crítica.

Aquells que es distingeixen per una certa visió d’altura, un esperit crític, la capacitat de canviar les coses, queden al marge. Per tenir èxit avui, és important no trencar el rang, sinó ajustar-se a un ordre establert, sotmetre’s a formats i ideologies que s’haurien de qüestionar. La mediocràcia anima a viure i treballar com a pollastres sense cap i a considerar com a inevitables les instruccions, fins i tot absurdes, a les quals hom es veu obligat.

L’origen d’aquesta mediocràcia es remunta, segons el relat d’Alain Deneault, al segle XIX, “quan els oficis es van transformar gradualment en llocs de treball”, es va estandarditzar la feina i els professionals es van convertir en “recursos humans”, resetejats, classificats i empaquetats com a gerents, socis, emprenedors, autònoms, associats... Amb una eficàcia a gran escala que, per a Deneault, no té comparació en la Història.

Al segle XIX, la mediocritat es referia a la por de la burgesia de l’aparició de la classe mitjana, que insistia cada vegada més que podria exercir un paper en àrees que alguna vegada es van reservar per a ella, com les arts, les ciències, la política o l’exèrcit. Des d’aquella època, autors completament diferents com Marx, Max Weber, Hans Magnus Enzensberger o Lawrence Peter informen d’una gradual evolució, el mediocre es converteix en el referent de tot un sistema.

Al segle XX hi ha una inversió de la relació: la mediocritat ja no denota el que la classe dominant tem, sinó el que organitza: un ordre en el qual els agents es comporten d’una manera mitjana, intercanviable, predictible i remota.

Els mediocres van prendre el poder gairebé sense adonar-se’n, com a resposta a una evolució de la societat en dos aspectes. El primer va ser la transformació gradual dels oficis en llocs de treball. Això implicava una estandardització de la feina, és a dir, una cosa mitjana.

S’ha generat un tipus de mitjana estandarditzada, requerida per organitzar el treball a gran escala en el mode alienador que coneixem, i hem fet d’aquesta feina mitjana una cosa incorpòria, que perd significat i que no és més que un mitjà perquè el capital creixi i perquè els treballadors puguin subsistir.

L’aparició de corporacions multinacionals en molts sectors després de la Segona Guerra Mundial va impulsar el desenvolupament de protocols de treball estrictes i controls administratius globals. “El treball, ara estandarditzat, es redueix a una activitat amb criteris precisos i inflexibles que només permet la subsistència. Com a professor, com a administrador, i fins i tot com a artista, hom està obligat a sotmetre’s a modalitats hegemòniques per subsistir.”

Podem permetre’ns viure en la mediocritat sempre que la degradació generalitzada ens satisfaci i estiguem d’acord amb la infantilització en la qual el capitalisme ens submergeix en qüestions polítiques.

Si estem globalment satisfets amb el simple estat d’“empleat” i “recursos humans” (tristes expressions ara trivialitzades pel vocabulari de l’administració!) o si nosaltres mateixos percebem el món des del punt de vista dels consumidors resetejats pel màrqueting, no hi ha raó per la qual aquest règim s’hagi d’aturar.

No obstant això, ens enfrontem a problemes massa greus: l’escalfament global, la contaminació de l’aire, el col·lapse de les institucions públiques...

Hi ha tantes amenaces que no podem estar satisfets de confiar el poder a caps sense visió i sense conviccions. Estem en un punt d’inflexió, la qüestió és tant política com moral, i es refereix al fet que col·lectivament mereixem una cosa millor.

Per al poder, la mediocritat no és sinònim d’incompetència. Els poders establerts no volen perfectes incompetents, treballadors que no compleixin l’horari o que no obeeixin ordres. En realitat, costa ser mediocre.

Un pot ser un mediocre molt competent, és a dir, aplicat, servil i lliure de totes les conviccions i passions pròpies. En aquest cas, el futur és seu perquè les institucions de poder són reticents a fer-se amb persones compromeses políticament i moralment o que siguin originals en els pensaments i mètodes.

Fa temps que els més llestos van deixar d’estar al govern o als comitès de direcció, però no perquè els governants o directius d’alt rang siguin més incompetents, sinó perquè els altres som ara més competents.

Abans, els polítics i directius eren més brillants per comparació amb la mitjana. Avui els polítics i directius destaquen menys no perquè siguin més mediocres sinó perquè s’ha reduït la distància entre el que lidera i els liderats, i dins dels liderats, hi ha molts líders naturals que en qualsevol moment brillen amb llum pròpia, al sortir del “sender” marcat, gràcies als seus talents de visió, creativitat, innovació i esperit crític que els caracteritza.