Fites: marques i objectius en el procés

Una fita és un objectiu. Ho és perquè les fites són marques al camí i ens permeten tenir-les com a referències a assolir o ja assolides. Una fita, però, no és una meta. La meta és un punt d’arribada final. La fita té camí abans i té camí després. Són punts que marquem al camí per orientar-nos. Hi ha fites en els camins i carreteres i hi ha fites en el calendari. Aquestes darreres són les dates. Tots els dies són iguals però diferents. Els diferencia la fita que hi posem. Assenyalem el dia amb un contingut.

Doncs, el procés sobiranista té també fites. Dates que ens han de permetre orientar-nos. El procés pot tenir una data que marca el seu inici. Ara bé, és un inici que té un abans tan llarg com la nostra història. No és un invent d’algú en algun moment. L’aspiració a la llibertat del país es perd en el temps, si més no, en la història que ens identifica col·lectivament. Només la ignorància i la mala fe poden atribuir al procés sobiranista ser una flamarada promoguda i, per tant, escapçant els pretesos promotors, s’apagarà. La segona conseqüència a assenyalar és que tampoc hi ha una data que ens permeti concloure que ja s’ha acabat. Hi ha una marca, però, que ens permet indicar un assoliment i que ens pot orientar cap on anar. M’atreveixo a posar dues fites: de sentència a sentència. De sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i la resposta amb la manifestació del 10 de juliol del 2010 a la sentència del Tribunal Suprem en el procés sobre l’1-O i la resposta consegüent.

Com deia, les fites ens permeten orientar-nos en un continu indiferent. La primera orientació que podem treure és que es tracta d’un període marcat per la judicialització. De sentència a sentència. Greu error: tractar un conflicte polític de forma judicial. Això, combinat amb una cultura –sense entrar en valoracions– que prima la mentalitat guerrera de victòria o derrota amb honor, és explosiu. S’usa el dret i la llei per castigar i escarmentar. Com que el dret i la llei necessiten la força de l’Estat per ser efectius, s’exerceix el monopoli de la violència que defineix l’estat per respondre a una demanda política. Reforça els paràmetres culturals i consolida el poder polític. Greus errors. Fa impossible la possibilitat de la convivència de la diferència. El pretès debat que obra el Tribunal Suprem sobre si hi va haver violència per justificar l’acusació de rebel·lió és la prova que la violència la té en exclusiva l’Estat. Fins i tot la resposta pacífica –que és el que hi va haver– es considera violenta perquè qüestiona l’estat i el seu monopoli de la violència. Error greu i error violent. L’Estat pot aprofundir amb les dues sentències en errors que ens situen a moltes catalanes i catalans fora de la identificació amb l’Estat espanyol. Podran vèncer, però no convenceran. I això ha passat abans d’aquestes fites tantes vegades a la història del país que ja hem perdut el compte i les ganes de quedar-nos-hi.

Ara bé, les fites també serveixen per orientar-nos en el camí a seguir. Per a una bona orientació, també hem de reconèixer els errors que nosaltres hàgim pogut fer per tal de no repetir-los –cosa que també hem fet en més d’una ocasió–. Sense un bon diagnòstic basat en una anàlisi útil, el referent només serà un dia més, potser només diferent pel dolor que hi puguem sentir. Es tracta d’errors com la mala percepció de la força de l’Estat; la ingenuïtat en considerar la raó com a motor de la política internacional; no fer política entesa com l’administració del temps; confondre la intensitat del desig amb la garantia de l’assoliment i, per tant, calcular malament les forces pròpies; no considerar veus crítiques i ràpidament assenyalar-les com a traïdores; i altres. Certament que el preu d’aquests errors sempre ha estat al llarg de la nostra història massa elevat i humiliant. En lloc d’entendre que cal dialogar amb les demandes democràtiques i cíviques d’una majoria de catalanes i catalans, l’estat usa la força i a “los vencidos ni agua”. Hem de mirar de revertir aquesta força humiliant i repressora amb aliats allí, que n’hi ha, i corregint allò que està al nostre abast. Perquè de ben segur la derrota és puntual i no estem vençuts.