De bandes, faixes, pírcings i tatuatges

La polèmica està al carrer. Des que el mes d’agost passat el grup d’ERC a la Paeria va anunciar la possibilitat d’eliminar les pubilles de Lleida, el debat s’ha instal·lat en moltes converses entre familiars, amics i amigues i, per descomptat, també s’ha traslladat a les xarxes socials, en crear-se al més estil #metooel hashtag #jotampocvaigserpubilla. Molts i moltes hem deixat constància del nostre posicionament en aquesta qüestió en confessar, amb vergonya o amb orgull segons el cas, si hem estat pubilles o hereus del nostre barri, partida, poble o ciutat. Tot i que al meu parer el folklore, o determinades tradicions populars de qualsevol cultura, mereix treure’s de sobre l’olor de ranci i naftalina, he de reconèixer que en els darrers mesos he pogut reconciliar-me amb el pubillatge, en conèixer la festa de més a prop, atès que la meva filla, de manera totalment voluntària i espontània, va decidir que volia ser pubilla de Pardinyes. Una tradició que considerava carrinclona, avorrida i comparable a un certamen de bellesa de miss i míster a la catalana, ha resultat ser una oportunitat per conèixer la història, la defensa de valors i el foment de la cultura; que ha evolucionat per adaptar-se als nous temps. El procés d’elecció actual de les Pubilles i Hereus queda molt lluny del dels inicis d’aquesta tradició, en què es valorava la moralitat de les candidates,i prevalia la bellesa física o les seves habilitats domèstiques. Avui el pubillatge vol ser una aposta per la tradició, en què el jovent sigui partícip des d’un vessant festiu i cultural, enriquit pel repte d’haver de passar unes proves de selecció que van des de coneixement de la història, la cultura de Catalunya i/o el municipi, fins a l’actualitat o les habilitats personals. El pubillatge ofereix, als i les joves, la possibilitat de conèixer altres localitats, participar en actes institucionals, crear xarxa social arreu de Catalunya i representar el seu municipi durant tot un any. Les Pubilles i Hereus actuals són joves moderns que llueixen, amb el mateix orgull i sense complexos, les seves bandes i faixes com els seus tatuatges, pírcings o rastes. Que tenen valors progressistes; que tant ens els podem trobar en una cercavila o pregó de festa major com en una manifestació feminista o en els moviments de marees ciutadanes. Que tant escolten una cobla a la plaça del poble, com salten, canten i ballen a un concert de Txarango. Són joves preparats i preparades que han escollit lliurement participar d’aquest costum tan arrelat a la nostra terra. Potser només es tracta d’això, d’adaptar-nos, de respectar l’essència de les tradicions i cultura, i adequar-les als valors i realitat del present. De fer-les més inclusives i facilitar la participació de tothom per garantir així la continuïtat generacional. I per cert, jo tampoc vaig ser pubilla.