El Suprem exonera del pagament de deute una dona perquè el seu marit li va falsificar la firma

La sala civil del Tribunal Suprem ha dictat la sentència de 18 de setembre de 2019 per la qual eximeix del pagament d’un deute de 17.808 euros una dona perquè el seu marit va falsificar la seua firma en diversos préstecs personals al consum i targetes de crèdit.

En la resolució es declaren nuls els contractes bancaris al no haver estat consentits per l’esposa, per la qual cosa aquesta no haurà de pagar els dèbits generats.

La Sala considera que l’entitat bancària no va actuar seguint els protocols exigibles, ja que, davant de l’al·legació per l’espòs que la seua dona no podia desplaçar-se fins a la sucursal del banc per motius de feina, va permetre que els diversos contractes financers es firmessin fora de la mateixa entitat. S’hi ha d’afegir que el marit va canviar la direcció perquè li enviessin els extractes bancaris a un apartat de correus, en comptes del domicili conjugal, la qual cosa impossibilitava que l’esposa s’assabentés del que estava fent.

L’afectada desconeixia l’existència del dèbit fins al moment en què va rebre una carta que li requeria que saldés el deute contret. Davant de la notícia, l’afectada es va divorciar del seu espòs, i va presentar una querella criminal per falsedat documental, que va acabar sobreseguda perquè l’exmarit va morir. Finalment, va demandar una tercera empresa a la qual l’entitat bancària li havia cedit el deute al·legant la nul·litat dels contractes així com reclamant una indemnització pels danys i perjudicis ocasionats.

El Suprem entén que “és l’entitat l’única la que ha de suportar les conseqüències d’una actuació fraudulenta que va ser possible gràcies a la inobservança per la mateixa entitat de les seues normes internes, que es dirigeixen a evitar el frau dels clients”. Afegint també: “El que resulta contrari a dret, i aquest comportament no pot quedar protegit, és ingressar els diners d’uns préstecs i proporcionar una targeta al marit de la demandant, però a nom d’aquesta, sense que ella doni hi el consentiment, i provar de convertir-la en prestatària quan tampoc va donar el seu consentiment posteriorment ni ha quedat acreditat que es beneficiés dels diners.” Així mateix en el raonament entén que l’entitat financera va tenir una “participació significativa en l’ocorregut”.

Malgrat l’anterior, l’Alt Tribunal ha dictat una sentència estimant parcialment el recurs, ja que va desestimar la reclamació d’indemnització per danys i perjudicis, per considerar que el tercer al qual se li havia cedit el dèbit per part de l’entitat bancària (i que ara el reclamava a la recurrent) no cal que es responsabilitzi del comportament negligent de l’entitat bancària que va permetre que els contractes es firmessin fora de la seua sucursal.

Vist el panorama actual, i en cas que us vegeu afectats per una situació similar, us aconsellem que sol·liciteu els serveis d’un lletrat que us assessori i defensi els vostres drets.