No són pas la solució, sinó el gran problema

El gran obstacle per a una resolució negociada del conflicte de sobiranies entre Catalunya i Espanya és, sense cap dubte, el PSc/psoE. No em refereixo pas a tots els socialistes, sinó bàsicament als seus màxims dirigents. Excloc, doncs, bona part dels seus votants, també bona colla dels seus militants i fins i tot alguns dels seus regidors en moltes viles. És a dir, el problema rau en l’elit política que constitueixen els seus alts dirigents, uns veritables empleats vitalicis del partit el qual serveixen amb una lleialtat incondicional que supera de llarg la defensa dels seus votants. Una elit que, si bé presumeix de dirigir un partit que ostenta la s de socialista i la o d’obrer, sempre acaba en un consell d’administració d’una gran empresa o jubilant-se després d’haver cobrat suculentes retribucions sense haver pencat mai en cap fàbrica o oficina.

La dreta espanyola postfranquista i neofalangista no hauria pogut somiar mai tenir, com a contrapart per poder homologar-se internacionalment com a democràtica, una esquerra tan dòcil, acomplexada i ideològicament impostora com ells. L’elit socialista és obrera fins que s’asseu en un consell d’administració de l’Ibex-35, socialista fins que cal amnistiar els defraudadors fiscals, republicana fins que hom qüestiona la legitimitat de la Monarquia, antifranquista fins que s’exigeix anul·lar les sentències dels tribunals de la Dictadura, federalista fins que cal bastir l’eix mediterrani o descentralitzar la recaptació dels impostos i plurinacional fins que s’invoca el dret a l’autodeterminació. Quan succeeix això, aleshores apareix com allò que realment és: un partit nacionalista espanyol de centre disposat a apuntalar, des d’un retòrica progressista, la trama de poder que ha usurpat l’Estat per garantir els privilegis corporatius de l’Espanya radial dels oligopolis encoberts, les concessions “pactades”, la División Azul mediàtica i els alts organismes de l’Administració, esdevinguts guardians de les essències pàtries. L’Espanya radial amb epicentre omnipotent a Madrid, una capital de la globalització que xucla tot allò que se li posa a l’abast i desertitza tot allò altre que se li resisteix, esdevinguda alhora un gran aparador de l’economia poc productiva i exportadora, sostinguda pel BOE i la corrupció estructural.

Discrepo totalment d’en Tardà, Rufián o Cuixart, quan asseguren que qualsevol solució raonable al conflicte de sobiranies entre Catalunya i Espanya passa pels socialistes. Hi discrepo, perquè el seus màxims dirigents formen part substancial de la trama de poder que mai no reconeixerà la realitat nacional de Catalunya i la sobirania consegüent. El seu projecte per a Catalunya consisteix a desinflamar les reivindicacions independentistes amb un llenguatge que defugi la bel·licositat de la dreta, però sense fer cap concessió important que vagi més enllà d’un autonomisme minvant. Confien que l’independentisme acabarà rendint-se per cansament, temor a la repressió o corcat per les seves divisions internes. Ara bé, de la mateixa manera que abomino dels seus dirigents, penso que cal seduir una part dels seus votants. I quan dic seduir-los, no penso tant a atraure’ls cap a l’independentisme, sinó a apel·lar a les seves conviccions catalanistes, republicanes i federalistes (ara segrestades per la seva cúpula dirigent) per tal de forçar grans consensos que desemboquin en una votació i un nou contracte social català garantista.

Al meu parer cometríem, però, una gran errada si tot i haver votat el 155 el seu partit i no haver denunciat la repressió judicial i policial infame pel 1-O, adjudiquéssim als votants socialistes el furor anticatalanista de molts dels seguidors de Ciutadans. Perquè ni menyspreen el català, ni volen desmantellar l’escola catalana, ni detesten TV3, ni odien Els Segadors, ni s’oposen al fet que Catalunya pugui gestionar i recaptar tots els impostos que genera.

Cal distingir, doncs, entre l’anticatalanisme i l’espanyolisme furibunds i supremacistes (que tenen un topall electoral com va demostrar-se el 21-D) i el catalanisme tèbiament federalista, que avui l’elit socialista està disposat a sumar, traint els principis fundacionals del PSC, amb l’anticatalanisme si es tensa la confrontació entre l’Estat i Catalunya. Només mostrant respecte i empatia cap al catalanisme no sobiranista però legítim de tants votants socialistes, ensems que despullem ideològicament els seus dirigents, posem en evidència el seu espanyolisme monàrquic i els desallotgem de les institucions no pactant-hi, podrem assolir prou massa crítica per a ser reconeguts, tard o d’hora, com una nació política amb dret a autodeterminar-se.