L'efecte Einstein

Si els gens determinen les capacitats intel·lectuals, són algunes persones per naturalesa més intel·ligents que d’altres?

Aquesta pregunta ha portat la ciència fins a la controvèrsia durant anys. Durant dècades el psicòleg britànic Cyril Burt va intentar avaluar l’herència genètica de les capacitats intel·lectuals. Per demostrar-ho va utilitzar bessons d’un sol ovòcit, en els quals l’herència genètica coincideix gairebé en el cent per cent.

Basava la seua teoria que de la mateixa manera que heretaven la semblança física, també ho feien en les capacitats intel·lectuals, cosa que, en part, va demostrar. Però anys més tard un altre científic, Leon Kamin, va posar en dubte aquestes conclusions, ja que Burt va fer la seua investigació partint de la hipòtesi que l’herència genètica determina la intel·ligència i va recopilar únicament les dades que podien demostrar-la.

Pel que sembla, el que realment pretenia Burt era influir en les polítiques socials i educatives britàniques de l’època, de manera que se seleccionés els escolars britànics en edat primerenca en funció del Coeficient Intel·lectual (CI) i se’ls podia destinar a centres educatius diferents segons creguessin.

Els seus estudis van impedir que milions de joves britànics cursessin estudis universitaris. Burt tenia clar que l’educació és un factor que contribueix de manera decisiva a la construcció de la societat d’un país. De fet, avui dia, la classe política sap que l’educació és el pilar de la societat que després els seguirà o votarà. Actualment, la majoria de científics coincideix en les seues investigacions que demostren que només el 50 per cent de la intel·ligència es deu a la genètica i que el 50 per cent restant es produeix per circumstàncies ambientals, és a dir, l’estil de vida d’aquesta persona, l’educació, família, experiències, caràcter, actitud, etc.

Persones d’un mateix entorn familiar, amb la mateixa educació, viuen de manera diferent les seues experiències, ja que la seua manera d’aprendre i de reaccionar obeeix a patrons diferents. A què es deu? Parlem d’intel·ligència social? És alguna cosa més. Es tracta del terme que Goleman va encunyar com intel·ligència emocional. Cert. Una intel·ligència sense l’altra és com una cadira de només dos potes. No se sosté. Així, quan parlem d’intel·ligència, estem referint-nos a un complex que conté diferents accepcions que podríem emmarcar en racionals i emocionals. Sense un domini de les emocions no es poden assolir metes o objectius sostenibles. És a dir, per molt que ens plantegem resoldre un problema, implementar una estratègia, assolir metes, resultats, etcètera, si no contemplem els factors ambientals, els que depenen de les persones, el seu comportament o vulnerabilitat... no ho aconseguirem.

La intel·ligència emocional, com la racional, en part, es pot desenvolupar per l’aprenentatge. La millor estratègia per desenvolupar-la és la que es basa en teràpia cognitivoconductual, és a dir, aprendre a canviar els teus pensaments i les conductes que els acompanyen. És a dir, que quan sentim una emoció automàticament ens vénen pensaments sobre aquesta emoció i actuem en conseqüència NO del que sentim, sinó del que pensem que significa aquesta emoció. A més, normalment, la nostra reacció és inadequada.

De manera que si identifiquem el que pensem, podem canviar-ho i a conseqüència es modificarà la conducta associada a aquesta emoció, ja que els sentiments són el resultat de l’emoció i del que pensem sobre aquesta emoció. No es pot evitar l’emoció, però sí que es poden modificar els pensaments en aquest sentit. Així, gradualment, cada dia, en cada conducta millorada, serem més intel·ligents i amb això, aconseguirem, sens dubte, més bons resultats.