Sabíeu que la Seu Vella va ser un camp de concentració franquista?

Quan jo era petita, el pare em duia els diumenges pels carrers costeruts del barri del Canyeret a visitar la Seu Vella. Al claustre de la catedral, m’ensenyava els dibuixos fets a terra dels arcs malmesos, que guiaven la reconstrucció en pedra de l’estructura originària. Els presoners polítics del franquisme eren autors d’aquesta tasca de recuperació. A l’espai interior del claustre hi havia un hort amb tomateres i alguna altra plantació que aleshores jo desconeixia.

A la tarda, el pare en parlava amb el meu padrí, Tonet Sirvent, del Front Nacional de Catalunya, i alguns cops amb l’oncle Miquel Peguera, del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Evidentment, jo vaig descobrir molts anys després l’afiliació política dels meus familiars. No eren coses que es comentessin davant de la canalla. Recordo, però, que valoraven positivament l’existència de l’hort que cultivaven els presos, tot i que jo no entenia en aquells temps la importància que podia tenir.

La memòria és selectiva. Fins avui no m’he adonat de la importància d’aquests records infantils. Ha estat durant la intervenció de Pere Culleré al cicle Nazisme i franquisme, la legalització de l’assassinat, que organitza el CDR Lleida a l’Ateneu Popular La Baula, quan, de sobte, la memòria m’ha fet un toc. He reviscut les imatges i, per primer cop, després de tants anys, els he donat sentit.

Els records s’han acumulat davant dels meus ulls. Des dels cartells col·locats a l’antiga delegació d’Hisenda, a l’avinguda Blondel cantonada amb la plaça Sant Francesc, que manaven: “Habla en cristiano” –és a dir, en castellà– fins a la imatge de Franco amb el lema “Viva Franco. ¡Arriba España!”. I he tornat a veure els homes prims de cara llarga que treballaven a la Seu Vella per recuperar els arcs del claustre.

No vull que aquells homes fugin mai més dels meus ulls! Formen part de mi, formen part de la nostra història col·lectiva. Després d’anys de silenci funest, els hem de recuperar. El complex de la Seu Vella, que aspira a ser Patrimoni Mundial de la Humanitat, està en deute amb ells i els ha de reconèixer el seu patiment i el seu treball forçat per recuperar una part tan important com és el claustre.

El proper dissabte 19 d’octubre, hi haurà a La Baula la tercera sessió del cicle Nazisme i franquisme, la legalització de l’assassinat. Gerard Pamplona, un jove historiador sorgit de la Universitat de Lleida, parlarà sobre els camps de concentració del franquisme i, molt concretament, del camp anomenat de distribució de la Seu Vella –malgrat tots els presoners morts i els diversos cadàvers que van ser traslladats al Valle de los Caídos sense autorització de les famílies–. Centenars d’ells van ingressar després a la presó i van formar part de les brigades de treball, un eufemisme que amagava l’esclavatge.

El present ens reclama que obrim els ulls i la memòria o els fantasmes del passat –revifats en poders econòmics del present– ens tornaran a esclavitzar.