La Catalunya del populisme postconvergent

Un cop reprovada la sentència pels ajuntaments, diputacions i consells comarcals fent un ús partidista de les institucions i polititzant la justícia, espero la convocatòria de plens extraordinaris i amb caràcter d’urgència per condemnar els actes vandàlics que estan succeint arreu. Unes actuacions que poc ens haurien de sorprendre quan tenim tot un Honorable actuant simultàniament com a bomber i com a piròman; un Quim Torra, president de dia i activista de nit.

El pacifisme del moviment independentista, les seves marxes familiars i el molt respectable sentiment nacionalista es troben amenaçats per un tsunami antidemocràtic, totalitari i profundament irresponsable. El grau de frustració generat pel populisme postconvergent durant aquests darrers anys pot acabar com el rosari de l’aurora si no es prenen mesures dràstiques –plenament legals– des del Govern de l’Estat. Un error de càlcul en la sala de màquines del Palau de la Generalitat podria emportar-se molts anys de convivència i pau social. I això no ho podem permetre. Una cosa són les discrepàncies ideològiques que tenim i continuarem tenint i que a més d’un ja ens ha passat factura, i una altra, deixar que s’instauri la kale borroka a les nostres places i carrers. Qui reparà el dany moral i material dels qui estimem Catalunya? Paradoxalment, amb comentaris excloents, amistats perilloses i actes de deslleialtat, uns imprudents mandataris han escrit l’etapa més trista i fosca d’aquests darrers 40 anys de la millor regió del sud d’Europa.

Els catalans volem viure tranquils i exigim als nostres governants que ho garanteixin. I en aquest sentit, alguns s’han passat de frenada. Fa molt temps que denunciem una sèrie d’actituds que en cap cas ajuden a temperar el clima hostil en què ens trobem. El president Torra encoratjant els CDR a pressionar; la conxorxa d’aquest i Puigdemont amb els fundadors de Terra Lliure, per cert un d’ells, artífex de la vaga imposada de divendres; o prometre la via eslovena cap a la independència en cap cas ajuden a solucionar el conflicte català. Tampoc els qui juguen a quatre bandes són de fiar. I seré clara, ¿com pot ara Miquel Iceta demanar la dimissió de Torra després de no donar suport a una moció de censura contra ell, més simbòlica que una altra cosa, presentada fa pocs dies al Parlament? Nedar i guardar la roba, aquesta ha estat sempre l’actitud dels socialistes a Catalunya, on sempre s’han equivocat d’enemic, conscientment o inconscient.

Farts d’escoltar que España no és una democràcia i que és un Estat repressor, pal de paller del relat secessionista, ha arribat l’hora de plantejar-se que potser és a Catalunya on s’estan vulnerant drets i llibertats. Només fent una diagnosi objectiva podrem arribar a entendre la ràbia i la frustració d’alguns, i la saturació dels altres. La paciència té un límit i quan s’acaba pot tenir conseqüències devastadores.